Els herois (3)

Era la segona vegada que viatjàvem a la Xina per adop­tar una filla. Quan ja feia sis dies que teníem la nos­tra segona filla, al macro­ho­tel Dol­ton de la regió de Hunan va arri­bar una altra onada de pares adop­tius. Un ves­pre que sopàvem al res­tau­rant de l’hotel, un matri­moni tar­ra­goní que havia arri­bat el dia abans, ens va dema­nar si els podíem fer “un favor”: mirar la seva filla. La dona va reti­rar una mica la manta blau cel amb què embol­ca­llava la nena. Vam con­tem­plar una cri­a­tura que tenia un capar­ro­net dimi­nut i els ulls envi­drats com amb un tel de calitja.

La part esquerra de la cara de la nena –a qui els seus nous pares havien posat el nom de Sara– pen­java sen­cera. El pare li va pas­sar la mà per davant dels ulls, este­nent el dit índex. I la nena, que sem­blava viure en una pas­si­vi­tat vege­tal, en cap moment va seguir la mà amb la mirada. Men­tre feia moi­xai­nes a la nena, la dona va escla­tar: “Els de l’Agència ens diuen que hi ha hagut un error. Ens han donat una nena paralítica i cega que no és la nena de la foto­gra­fia i de l’informe que ens van enviar fa cinc mesos. Ens diuen que, si volem, ens la can­vien en vuit hores. Però ara, la Sara ja és la meva filla, ¿no? Me l’acosto i sento com s’arrapa a mi! Soc la seva mare, ¿no?” L’home hi va afe­gir: “No sabem què fer. Per una part, ens la que­daríem. Però per l’altra, ens frena la idea que quan nosal­tres dos fal­tem, la Sara pot ser una càrrega per als nos­tres dos fills grans, que ara tenen 11 i 9 anys.”

Nosal­tres l’endemà marxàvem, cap a Bei­jing. Al matí, abans de sor­tir de l’hotel, vam tru­car a la porta de l’habi­tació d’aque­lla família, per aco­mi­a­dar-nos. Van obrir. L’home i la dona tenien els ulls embo­fe­gats. Vam estar uns tres o qua­tre minuts abraçats en un silenci mine­ral, sense dir-nos res. Al cen­tre de la melé hi havia la Sara.