La veritat

La Fis­calía Gene­ral del Estado acaba de tipi­fi­car que serà delicte d’odi “inci­tar l’odi con­tra els nazis”. Sobre aques­tes ter­res bellu­ga­dis­ses, s’ha cons­truït una cate­dral jurídica que fa que la veri­tat ja sigui una cate­go­ria del tot supèrflua. A par­tir d’ara, expo­sar la vera­ci­tat ina­pel·lable de la indústria de la mort que va dur a terme el nazisme, o denun­ciar el pro­se­li­tisme d’aquesta indústria per part del neo­na­zisme, pot ser con­si­de­rat un delicte d’odi. Per tant: amb la veri­tat, ja no n’hi ha prou. Reco­llim, és clar, els fruits veri­no­sos de l’ús i abús que s’ha fet d’un con­cepte de ficció para­do­xal i arbi­trari, que diu que tot és ficció menys les fic­ci­ons que alguns poders hegemònics impo­sen.

“L’eco­no­mia és una ficció”, va dir un famós eco­no­mista en una con­ferència. I vaig pen­sar: tant de bo molts dels que estem aquí escol­tant-te poguéssim par­ti­ci­par de la ficció del teu compte cor­rent. “La vida sen­cera és una ficció”, va dir el pro­fes­sor de teo­ria literària abans de redun­dar en la idea que tot abor­datge de la rea­li­tat és pura nar­ra­tiva. I vaig pen­sar en un comen­tari llu­minós de l’escrip­tor Wallace Steg­ner: “Les vides huma­nes rara­ment s’ajus­ten a les con­ven­ci­ons de la ficció.” Una peri­o­dista estel·lar va sen­ten­ciar: “El peri­o­dista ha de saber que la veri­tat no exis­teix, i que tot és ficció: l’ètica, la religió, la memòria històrica i fins la iden­ti­tat per­so­nal.” M’hau­ria agra­dat enviar-li una poma embo­li­cada en un paper amb aques­tes dues cites: “No sabem on és la veri­tat, però gràcies al mètode científic sabem fugir de l’error” (Karl Pop­per); “La neces­si­tat de veri­tat és la més sagrada de totes. Tan­ma­teix, mai se’n parla” (Simone Weil). I no. No tot és ficció. Ni el mal de quei­xal, ni el fran­quisme tune­jat, ni les lleis que empre­so­nen demòcra­tes, ni la cel·la men­ti­de­ra­ment oberta de l’exili.