El problema espanyol

Sánchez acaba de publi­car en la premsa inter­na­ci­o­nal un arti­cle inten­tant demos­trar que l’inde­pen­den­tisme és un pro­blema euro­peu. I ho ha fet davant la crei­xent per­cepció inter­na­ci­o­nal que el pro­blema és Espa­nya. Espa­nya s’està con­ver­tint en un perillós focus de deses­ta­bi­lit­zació euro­pea. Encara res­so­nen els argu­ments sos­tin­guts per polítics o per la premsa de la Xina, Tur­quia o Rússia recri­mi­nant a la Unió Euro­pea la seva duresa davant de les seves vul­ne­ra­ci­ons de drets humans, men­tre calla davant les matei­xes vul­ne­ra­ci­ons que s’estan pro­duint a Espa­nya.

És d’aquesta set­mana el decret que per­met al govern de Madrid clau­su­rar webs en funció de poten­ci­als desor­dres públics. Mal­grat anti­gues pro­me­ses elec­to­rals con­ti­nua vigent la llei mor­dassa que per­met il·lega­lit­zar par­tits polítics que pre­te­nen qüesti­o­nar el model d’estat únic per pas­sar a diver­sos estats inde­pen­dents o con­fe­de­rats. Una llei, però, que per­met que en nom de la Cons­ti­tució es pro­po­sin mesu­res anti­cons­ti­tu­ci­o­nals com supri­mir les auto­no­mies o els drets de les llengües no cas­te­lla­nes. Espa­nya és un focus de podri­dura de la democràcia euro­pea quan, encara ara, és l’únic estat que no ha pas­sat fac­tura, ni que fos moral, amb la dic­ta­dura que va patir. El xou de l’exhu­mació de Franco, que va aca­bar essent un acte de pro­pa­ganda fei­xista, només és una cor­tina de fum que amaga la per­manència de dese­nes de milers de per­so­nes enter­ra­des sense dig­ni­tat i per­met que es pugui con­ti­nuar fent apo­lo­gia del fran­quisme per part de par­tits amb repre­sen­tació par­la­mentària i que siguin legals els par­tits com la Falange que van ser els impul­sors del cop d’estat del 1936.

Espa­nya és un perill d’implosió social en un marc dels més injus­tos d’Europa. On les distàncies entre els més rics i els més pobres són les més altes d’Europa, però sense ascen­sor social que poden tenir alguns països anglo­sa­xons homo­lo­ga­bles en piràmide social. L’únic país d’Europa on ha estat bàsica­ment el sec­tor públic qui ha res­ca­tat els grans bancs; i on no queda cap d’ells que no hagi estat impli­cat en casos de delic­tes que una justícia sot­mesa al dic­tat de la casta oligàrquica i finan­cera ha pogut sobre­seure. Encara recor­dem les esta­fes als cli­ents de La Caixa, els embo­lics del BBVA amb les cla­ve­gue­res de l’Estat i el cas de frau gegantí del qual tot Europa parla, menys Espa­nya, dels Botín del San­tan­der.

La pati­nada de Sánchez atri­buint-se l’auto­ri­tat de la fis­ca­lia, no ha estat cri­ti­cada pels par­tits post­fran­quis­tes i per la mateixa judi­ca­tura per falsa, sinó per trans­pa­rent. No cal que el govern dicti la línia inqui­si­to­rial que han de seguir els fis­cals i els jut­ges dels alts tri­bu­nals, només amb un “A por ellos” dic­tat pel rei, a instàncies de la mateixa cúpula del deep estate, n’hi ha prou. La col·lusió d’interes­sos cor­po­ra­tius de les cúpules poli­cial, judi­cial, burocràtica, econòmica i mediàtica és tan gran que no cal que ningú rebi ins­truc­ci­ons de cap govern. Molts cops, els governs espa­nyols són un des­til·lat d’aquest casta de poder extrac­tiu que mana Espa­nya.

Per això, quan els interes­sos estan tan com­pac­tats, pro­li­fe­ren casos de cor­rupció que només esporàdica­ment són san­ci­o­nats. Són recents les exo­ne­ra­ci­ons de guàrdia civils pels casos de les morts de Tara­jal, els casos de nar­cotràfic com l’ope­ració Rosado, o de l’ope­ració Cari­oca de pro­xe­ne­tisme a gran escala... Afe­gim-hi el més recent cas de cor­rupció judi­cial des­ta­pat a la Comu­ni­tat de Madrid on l’empresa Indra pagava pres­ta­ci­ons per supo­sats asses­so­ra­ments a 35 càrrecs dels tri­bu­nals madri­lenys a compte de l’auto­no­mia. D’altra banda, la pre­va­ri­cació, com estem veient un dia rere l’altre en el con­flicte català, és un modus vivendi per tot l’apa­rell cen­tral de l’Estat que abusa de les pròpies lleis, sabent-ho.

Per què, doncs, el procés inde­pen­den­tista català els treu de polle­guera? Perquè en recla­mar drets i lli­ber­tats homo­lo­ga­bles amb els països més avançats d’Europa s’ha posat en evidència el com­po­nent fran­quista bàsic d’aquest estat, el seu nivell de cor­rupció i ine­ficiència, i el seu grau de debi­li­tat estruc­tu­ral que pel seu pes demogràfic i posició ter­ri­to­rial esdevé un flanc abso­lu­ta­ment feble de la Unió Euro­pea. Només la des­cons­trucció pac­tada d’aquest mons­tre històric pot donar esta­bi­li­tat a la fron­tera sud euro­pea. Només amb la trans­for­mació del Medi­ter­rani nord en un nou Bàltic de naci­ons eman­ci­pa­des i amb sòlides democràcies soci­als, Europa podrà recu­pe­rar la tran­quil·litat. En cas con­trari, l’avenç de les dic­ta­du­res anirà en direcció nord seguint els vents càlids nord-afri­cans.