Sentit comú

He de con­fes­sar que soc davant la pan­ta­lla del meu ordi­na­dor i penso que hi ha tan­tes coses a dir i que són tan impre­vi­si­bles i des­con­cer­tants que no sé per on començar. Això sí, tinc molt clar com aca­bar. Sem­pre trobo a fal­tar espai però avui liqui­da­ria aquest arti­cle amb 78 caràcters: Lli­ber­tat, Amnis­tia i Nego­ci­ació per fer efec­tiu el Dret a l’Auto­de­ter­mi­nació. Però la qüestió és que n’he d’omplir 4.700 i de temes no en fal­ten. Des de par­lar de les con­tra­dic­ci­ons d’una Europa amb un Tri­bu­nal de Justícia que reac­ci­ona con­tra les deci­si­ons judi­ci­als espa­nyo­les i a favor de la democràcia evi­tant llençar mig milió de vots a la pape­rera i un Par­la­ment que en fa cas omís, fins a una inves­ti­dura que em pro­voca una gran con­fusió –i no perquè la senti meva sinó per la importància que pot tenir per al nos­tre procés–, pas­sant per l’intent d’inha­bi­li­tació del pre­si­dent Torra, per ini­ci­a­tiva d’un ens admi­nis­tra­tiu que no té res a veure amb el sufragi uni­ver­sal.

Fins diven­dres a dar­rera hora em pen­sava que havia fet les paus amb una Europa que creia capaç de superar la política cor­po­ra­ti­vista del Sin­di­cat d’Estats, però m’equi­vo­cava. No ha estat així i la decisió del Par­la­ment Euro­peu ha creat un pre­ce­dent molt perillós per al res­pecte a la democràcia i per al futur de la Unió, que no es pot per­me­tre que el seu Tri­bu­nal de Justícia emeti una sentència, que el seu por­ta­veu digui que és vin­cu­lant i que s’ha de com­plir, que l’estat mem­bre en qüestió en faci cas omís i que poques hores més tard el seu Par­la­ment acoti el cap, no apli­qui la sentència del seu òrgan de justícia i deixi fer a l’estat mem­bre rebel. Això és senyal d’una debi­li­tat política que Europa pagarà molt cara.

De la inves­ti­dura i més con­cre­ta­ment de l’abs­tenció d’Esquerra, que l’ha fet pos­si­ble, he de dir que al prin­cipi hi estava radi­cal­ment en con­tra però que amb els dies ho he anat dige­rint i he aca­bat pen­sant que no ens podem negar a un pos­si­ble diàleg tot i témer que pugui ser una enre­dada des­co­mu­nal com ens ho recorda la trista experiència dia sí i i dia també. D’altra banda, hem vis­cut moments d’impotència dolo­rosa durant el debat, com quan Adri­ana Las­tra va dir que “les dre­tes no podran impe­dir el govern que han triat els ciu­ta­dans” obli­dant, o no, que el seu par­tit va aplau­dir i donar suport a l’apli­cació de l’arti­cle 155 que entre altres coses no va per­me­tre la inves­ti­dura del pre­si­dent que els cata­lans havíem triat, i no un, sinó tres, o quan la pre­si­denta del Congrés, Merit­xell Batet, va recor­dar, amb raó, que al Par­la­ment s’ha de poder par­lar de tot obli­dant, però, que tenim la pre­si­denta del Par­la­ment de Cata­lu­nya a la presó amb una llarga con­demna, que espero i desitjo que no com­plirà, per haver permès par­lar d’un dret humà fona­men­tal, el dret a l’auto­de­ter­mi­nació, i que hi és amb la com­plaença del PSOE. El cas és que em sem­bla que no podem exi­gir Sit and Talk i després no voler-ho fer. Entenc i com­par­teixo que no ens en refiem ni mica del govern d’Espa­nya, sigui del color que sigui, però en tot cas hem de poder demos­trar que aquesta pro­posta de diàleg és, com ens temem, per par­lar de qual­se­vol cosa menys de la que toca. Tant de bo m’equi­vo­qui. Si no ho fem així, tot se’ns podria girar en con­tra, és una qüestió de sen­tit comú.

Par­lant de sen­tit comú. L’any 1776 en Tho­mas Paine va publi­car un lli­bret ano­me­nat Com­mon Sense (Sen­tit comú), un pam­flet escrit amb un llen­guatge clar i per­su­a­siu, sense res­sen­ti­ment, en con­tra de res però clara­ment a favor de la lli­ber­tat i deter­mi­nat a demos­trar que la inde­pendència era, per sen­tit comú, el que con­ve­nia a les colònies nord-ame­ri­ca­nes. Aquest lli­bret és el títol més venut de tots els temps als Estats Units. Se’n van ven­dre 250.000 els tres pri­mers mesos i mig milió el pri­mer any. El Sen­tit comú defensa la república com a govern democràtic i fa palès l’ana­cro­nisme de la monar­quia. Diu que Angla­terra té dues tira­nies, l’aris­tocràcia i la monar­quia que governa per herència i no repre­senta cap bé per al poble, a qui ignora i menysté. Cita la Bíblia per defen­sar que tots els homes són iguals i que per tant la dis­tinció entre reis i súbdits és falsa. Cri­tica tant els que cre­uen que han nas­cut per reg­nar com els que cre­uen que han nas­cut per obeir i fa un toc d’atenció a les ments enve­ri­na­des pel poder i per la neces­si­tat de rellevància, massa comuna en alguns polítics. Després d’ana­lit­zar la situ­ació entre Angla­terra i les colònies i de cons­ta­tar els dese­qui­li­bris i les injustícies arriba a la con­clusió que per sen­tit comú, l’única sor­tida és la inde­pendència.

Pot­ser nosal­tres també hauríem d’aban­do­nar tertúlies que només ali­men­ten la foguera de les vani­tats i dis­cur­sos far­cits de retòrica i buits de solu­ci­ons i començar a apli­car el sen­tit comú, que per a mi i per al vui­tanta per cent de cata­lans és el que deia al prin­cipi de l’arti­cle: Lli­ber­tat, Amnis­tia i Nego­ci­ació per fer efec­tiu el Dret a l’Auto­de­ter­mi­nació. Pot­ser si no haguéssim fet sal­tar aquest punt de l’Assem­blea de Cata­lu­nya fa cin­quanta anys, ara estaríem més ocu­pats a cons­truir que a defen­sar.