Un Borbó a Platja d’Aro

Aban­do­nat per sem­pre –i per mera reducció a l’absurd– el bea­tus ille, amb prou fei­nes refu­giat a les escor­ri­a­lles de De vita beata, escla­fat en les últi­mes pos­si­bi­li­tats del carpe diem, aquest cro­nista es va tro­bar fa uns dies a la casa que el seu avi va fer a Platja d’Aro els anys trenta del segle pas­sat –ales­ho­res enmig d’una immensa pineda on amb prou fei­nes hi havia camins, ara al mig de Pot­ters­vi­lle– amb els tim­pans des­tros­sats per la fressa –ni en un coma etílic gosa­ria dir-ne música– emesa des del bar del veí. Més enllà de la inco­mo­di­tat, era el per­ju­dici d’un fami­liar d’edat avançada, a qui el xivarri –95 deci­bels segons l’app del mòbil– li dis­pen­sava un greu tras­torn físic i men­tal.

Davant la impos­si­bi­li­tat de trac­tar amb l’indi­vidu cau­sant –seria més útil rao­nar amb un cuc, amb una rata o un car­gol–, i ja que l’agressió es rei­tera cada diu­menge, vaig optar per tru­car a la Guàrdia Urbana. Infor­mat del cas, l’agent que em va aten­dre em va mani­fes­tar que no s’hi podia fer res, perquè l’ener­gu­men en qüestió tenia permís muni­ci­pal. Li vaig dir que ja no es trac­tava d’una molèstia, sinó d’una bru­tal agressió que impe­dia fer vida nor­mal, i l’imper­tor­ba­ble guàrdia va rei­te­rar la nega­tiva. Li vaig dir que denun­ci­a­ria l’Ajun­ta­ment als jut­jats, i amb una admi­ra­ble flegma em va res­pon­dre que li sem­blava molt bé, que en el meu cas ell també ho faria.

Aca­bada la con­versa, em vaig enfron­tar al dilema de dur a terme o no l’amenaça. Ser­vi­ria d’alguna cosa? L’apa­rell judi­cial es posa­ria en marxa amb prou cele­ri­tat per asse­gu­rar-me la resta de l’estiu tran­quil? La medi­tació va coin­ci­dir amb les últi­mes notícies sobre el cas Joan Car­les de Borbó. Resu­meixo: l’Estat empara i faci­lita la fuga d’un delinqüent, i a més li dedica una apo­lo­gia amb exal­tació dels ser­veis pres­tats. De tor­nar la pasta robada, de ren­dir comp­tes, res. La justícia és igual per a tot­hom, però alguns són més tot­hom que els altres.

Però, no ens dei­xem enga­nyar, el cas no és aquest. L’afer Joan Car­les és una mani­o­bra de dis­tracció –en què sem­bla que ha cai­gut tot­hom, o ho fan veure–, perquè el Cam­pec­hano ja està amor­tit­zat. El cas autèntic és el del Pre­pa­rao, que –com, tris­ta­ment, ha hagut de posar sobre la taula la premsa estran­gera– s’ha endut les matei­xes comis­si­ons petro­li­e­res que son pare i, per tant, és tan lla­dre i delinqüent com ell. Què hem de fer, doncs? El més greu del cas és que tots –tret dels idi­o­tes i els còmpli­ces (aquests dis­si­mu­la­ven)– ho sabíem (i alguns ho havíem dit, però en aquest país feu­dal tant hi fa). Ni els angle­sos ni els suïssos han des­co­bert res, però el fet de mos­trar-ho ha fet ine­vi­ta­ble alguna reacció. I la reacció és una burla més en el rosari de bur­les, fan­tas­ma­des i ofen­ses al sen­tit comú que és la història d’Espa­nya –i, lamen­ta­ble­ment, mal que en altres ter­mes, també la de Cata­lu­nya. Quan una admi­nis­tració pública s’eixuga el cul amb la seva llei mateixa i tot seguit no passa res, quan no denun­cia ningú un escàndol d’aquesta dimensió ni es posen en marxa les con­seqüències lògiques, legals i morals, l’Estat ha fet fallida. El sis­tema ha petat. A par­tir d’aquí, amb quina auto­ri­tat ens posa­ran una multa de tràfic? Amb quina auto­ri­tat ens faran dur morrió pel car­rer? Amb quina ens faran tri­bu­tar a Hisenda, ens faran com­plir un con­tracte, es diri­mi­ran els drets d’una herència, es detindrà un vio­la­dor?

Aquest cro­nista fa temps que ho diu, i la catàstrofe és cada dia pit­jor. Vivim en la bes­ti­a­li­tat, en la impu­ni­tat dels depre­da­dors, en la befa dels lla­dres pro­pi­e­ta­ris ins­tal·lats a les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques. Som a l’edat mit­jana: els reis de les soi-disan­tes monar­quies cons­ti­tu­ci­o­nals sí que manen, i fins i tot gover­nen, però no direc­ta­ment sinó molt millor: a través de les grans empre­ses, de les quals els teòrics gover­nants teòrica­ment esco­llits per la ciu­ta­da­nia, i amb un poder de decisió nul, no són més que emple­ats. Men­tre Pedro Sánchez i els seus jut­ges prac­ti­quen als Bor­bons la fel·lació, la ciu­ta­da­nia ha des­a­pa­re­gut com a esta­ment social: no són més que súbdits-con­su­mi­dors.

En aquest món, quina denúncia al brètol dels 95 deci­bels té pos­si­bi­li­tats a la judi­ca­tura? El guàrdia urbà del telèfon bé que ho sabia.