Diàleg i confrontació

Per si no en tenien prou, se’ls ha girat una fei­nada, als cam­pi­ons del diàleg, per granítica que sigui la seva volun­tat. Ja cal que sigui de pedra picada. I no en par­lem de la que se’ls pre­senta als cap­da­van­ters de la con­fron­tació, per intel·ligent que la vul­guin. Tenen raó els uns que mai mai s’ha resolt cap con­flicte polític sense diàleg. Per tant, afer­rats a la mesa, encara que només sigui un cop l’any, que a l’altre cos­tat no hi hagi ningú i que ens haguem d’empas­sar gri­paus com ele­fants. I també en tenen, de raó, els altres, perquè mai mai cap dret ha cai­gut del cel, rega­lat. Per tant, afer­rats a la con­fron­tació, encara que a l’altre cos­tat es vul­gui fer pas­sar bou per bèstia grossa i que en diguin intran­sigència o, quan els convé, violència. Sense con­fron­tació, el diàleg és xer­ra­meca. Sense diàleg, la con­fron­tació és donar cops de cap a la paret. Ja s’ha dit: diàleg i con­fron­tació no són con­tra­dic­to­ris, hau­rien de ser com­ple­men­ta­ris. Fins aquí la teo­ria. A la pràctica, de por­tes endins, diàleg i con­fron­tació s’han usat com a arma llancívola entre les for­ces inde­pen­den­tis­tes i, de por­tes enfora, se n’han fet un tip de riure. A la pràctica, cada vegada que el PSOE de Sánchez té una opor­tu­ni­tat de demos­trar que el diàleg que pre­dica és cert, res­pon amb una gani­ve­tada i el PSC s’hi posa de per­fil. Cada dia un nou exem­ple. Així, el lamen­ta­ble paper que ha fet al Par­la­ment Euro­peu s’entronca amb aque­lla pro­mesa elec­to­ral de ficar el 130è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat a la presó i el con­trol sobre la Fis­ca­lia de què pre­su­mia es tra­du­eix en un acar­nis­sa­ment inhumà con­tra els pre­sos polítics. Quina fei­nada per al nou govern, per si no en tenia prou!