Vides que no compten

La pri­ma­vera de l’any pas­sat, els bar­ce­lo­nins van tenir una experiència inau­dita. Quan obrien les fines­tres de casa els sem­blava que res­pi­ra­ven aire dels Piri­neus. No era una il·lusió: durant el con­fi­na­ment domi­ci­li­ari, els nivells de diòxid de car­boni, el verí que pro­pa­guen els cot­xes, es van reduir dràsti­ca­ment. Segons un estudi de l’Ins­ti­tut de Salut Glo­bal de Bar­ce­lona, aquest des­cens va evi­tar 28 morts pre­ma­tu­res a la capi­tal cata­lana. Però una flor no fa pri­ma­vera. O, com sos­te­nen Xavier Que­rol, Jordi Sunyer i José Luis Jiménez en un arti­cle del catàleg del pavelló català de la Bien­nal d’Arqui­tec­tura de Venècia, “la qua­li­tat de l’aire és una car­rera de fons”. És més: aler­ten que la crisi econòmica asso­ci­ada a la Covid-19 pot minar les polítiques per com­ba­tre la con­ta­mi­nació, amb l’excusa que ara no toca fre­nar la pro­ducció i la mobi­li­tat. Aques­tes vides que no comp­ten cen­tren la pro­posta de Cata­lu­nya al gran apa­ra­dor de l’arqui­tec­tura mun­dial, Air/Aria/Aire, a cura d’Olga Subirós i pro­mo­gut per l’Ins­ti­tut Ramon Llull. La pandèmia està posant mol­tes tra­ves per viat­jar-hi, però una forma de visi­tar-lo és aquest lli­bre, un número espe­cial de la revista Qua­derns del Col·legi d’Arqui­tec­tura amb un munt de dades científiques dels devas­ta­dors efec­tes de la pol·lució en la salut de les per­so­nes. I això tam­poc és cap fan­ta­sia.