Per Picasso

Sem­pre he sen­tit expli­car mera­ve­lles de l’Any Miró als peri­o­dis­tes cul­tu­rals més vete­rans. He tin­gut la sort de tenir a prop i fer equip amb dos dels seus refe­rents, Jaume Vidal i Montse Fri­sach, als qui aquesta set­mana he tor­nat a fer recor­dar aquell moment impac­tant que van viure el 1993. “Esti­mu­lant, des­co­bri­ment, poètic, inter­na­ci­o­nal. Per a mi, que era encara molt novata, apre­nen­tatge”, em deia la Montse. En Jaume me’l defi­nia com “el gran esde­ve­ni­ment cul­tu­ral de Cata­lu­nya que encara no ha estat superat”. I el cas és que s’acosta una ocasió per mirar de fer-ho: la com­me­mo­ració, el 2023, dels 50 anys de la mort de Picasso. Dilluns es va cons­ti­tuir al Museu Reina Sofia la comissió que pla­ni­fi­carà els actes, i que mobi­lit­zarà nom­bro­sos museus d’Espa­nya i de França. El Museu Picasso de Bar­ce­lona orga­nit­zarà una gran expo­sició de la seva amis­tat pre­ci­sa­ment amb Miró, de qui també es com­pli­ran 40 anys de la seva des­a­pa­rició. La mos­tra es des­ple­garà als museus dels dos artis­tes i em sem­bla que hi hau­rem d’anar amb pitet. Tot Cata­lu­nya, tru­fada de nord a sud de llocs que van mar­car la vida i l’art de Picasso, ha d’impli­car-se en aquest pro­grama per asso­lir la mateixa trans­cendència de l’enyo­rat Any Miró. Picasso s’ho mereix, i el país que el va veure néixer com a artista, també.