Res

Pro­var d’escriure sobre res ja és escriure sobre alguna cosa. Mirar de par­lar del no-res és fer exac­ta­ment el mateix, però en nega­tiu. No es pot no escriure sobre res. Si ja esteu per­ple­xos davant d’aques­tes tres pri­me­res fra­ses, ima­gi­neu-vos jo, que haig d’omplir els espais de tota una columna. En llatí la paraula res vol dir cosa, igual que nemo vol dir ningú, amb la qual cosa, val­gui la redundància, no es pot par­lar de res ni de ningú sense aca­bar fent referència a alguna cosa o a algú. Entenc que l’auto­ficció que prac­tico a les pàgines d’aquest diari no pot agra­dar a tot­hom. Entenc també que pot arri­bar a ser diver­tit, de tant en tant, escriure sobre els àcars dels mata­las­sos, sobre la repro­ducció sub­aquàtica de les esco­pi­nyes en pis­ci­nes arti­fi­ci­als, sobre l’efecte òptic que pro­voca la pols en sus­pensió quan li toca el sol o sobre la pujada del preu de la mon­geta ten­dra. Però jo em sen­ti­ria bas­tant imbècil i cau­ria en el maleït pou de l’ansi­e­tat. I si que et facin sen­tir imbècil ja és car­dat, ima­gina’t si et sents imbècil sense la inter­venció de ningú: l’ansi­e­tat creix en pro­gressió geomètrica. La tasca de no par­lar de res en un text se’m fa titànica, però com veuen les línies avan­cen con­tra tot pronòstic. Fa poc s’ha des­co­bert que par­lar sense dir res o pro­nun­ciar fra­ses sense sig­ni­fi­cat podrien ser els pri­mers símpto­mes de l’Alz­hei­mer, cosa que tam­poc és massa gal­dosa. No deixa de ser un art difícil, una tècnica com­plexa, això de mirar de no dir res. Però, ben mirat, t’ado­nes que, sense dir gaire res, has asso­lit el nom­bre de caràcters que et demana aquesta columna estrambòtica escrita per pur proïsme.