Un record per no oblidar

Sovint sem­bla que la pressa per bus­car solu­ci­ons als grans pro­ble­mes ens fa per­dre el cap. Ens hem car­re­gat l’eco­sis­tema a un ritme espantós, i ara sem­bla que hem de tro­bar solu­ci­ons ima­gi­na­ti­ves, sintètiques, metàl·liques i fre­des, per fer-nos creure que podem sal­var el món. El canvi climàtic s’ha con­ver­tit en emergència climàtica. Els estats inver­tei­xen mili­ons de recur­sos per evi­tar que aquesta urgència ens acabi d’esca­nyar. Però, en el fons, tots sabem que és molt més fàcil. De què ens ser­veix guar­dar tan­tes foto­gra­fies, retalls de diari i memòries escri­tes, si les igno­rem com­ple­ta­ment. Aquests regis­tres històrics ens expli­quen que, tot just fa menys de cin­quanta anys, no calia inven­tar refu­gis climàtics. Estàvem envol­tats d’espais natu­rals que havíem domat per tal de ser­vir-nos de lleure, d’oci i de pro­tecció dels can­vis de tem­pe­ra­tura. Eren espais de retro­ba­ment i per fer comu­ni­tat. Qui ens va pre­ce­dir i també nosal­tres matei­xos podem recor­dar llocs que hem fet des­a­parèixer. Recor­deu cal Manyo, a Mon­ti­livi? Us han par­lat de la font de la Pólvora, on les famílies giro­ni­nes ana­ven a bere­nar i a beure aigua amb gust de ferro? Conei­xeu com les famílies banyo­li­nes apro­fi­ta­ven l’ombra de la font de la Puda, o els pas­se­jos vore­jats de plàtans de la majo­ria dels pobles de l’Empordà? El cos­tum de sor­tir a gau­dir de la natura per bus­car pau i pro­tecció dels extrems climàtics, a preu zero, estava de moda. Inver­tim i inver­ti­rem mili­ons d’euros i temps per inven­tar-nos un món més sos­te­ni­ble. Quan hem inver­tit mili­ons d’euros i temps en des­truir-lo. Hem de posar més verd a les ciu­tats i enre­ti­rar gri­sos. Hem d’inver­tir hores a apren­dre el que hem obli­dat i que ja teníem. Suposo que és un pas enda­vant haver res­ca­tat el bosc del mas de l’Abe­lla. Però encara no hem sabut tro­bar subs­ti­tut a les ganes d’anar fins a cal Manyo un dis­sabte calorós. De l’aigua de la font de la Pólvora i de les bere­na­des fami­li­ars no en que­den res més que foto­gra­fies en blanc i negre. No en que­den ni les ganes. No sé si és cosa dels polítics posar més verd o no. Però el que sé segur és que és cosa nos­tra res­ca­tar les ganes de con­ver­tir en refugi les pla­ces, els jar­dins i els sota­ar­bres de la ciu­tat, usar-los, i gau­dir-los. Així evi­ta­rem con­ti­nuar fent malbé el que encara ens queda.