La baldufa

La baldufa té aquest component màgic del gir potent. Vull dir aquella baldufa de fusta que gira i gira amb fermesa, que sap canviar de pla sense descantellar-se. I aquells que en dominen els moviments, i que són capaços de fer-les anar amunt i avall amb la guia de la sola de la corda que abans els ha donat l’embranzida necessària per girar, són els meus herois.

Em direu que amb poc m’acontento. Però és que aquests dies de la gran apagada la baldufa ha pujat al podi, juntament amb un castell de cartes o unes fitxes de dòmino, de les metàfores perquè els profans entenguem com se n’ha anat tot a rodar. Vet-ho aquí. Per entendre per què el sistema ha saltat pels aires.

Jo, que estava convençut que el sistema elèctric peninsular havia saltat com passa a casa quan endollem el forn, la planxa i un calefactor al mateix temps, perquè salta el diferencial; i resulta que l’excés que el va fer saltar va ser un excés d’un cert tipus d’energia. I tot apunta a la solar. Va petar com per una mena d’excés de glòbuls vermells, perquè m’entengueu. Les metàfores es multipliquen, però la de la baldufa és al pom de dalt. De fons hi ha una brama entre les sostenibles i les insostenibles. Entre la solar, eòlica, i la nuclear i les de centrals de cicle combinat. Les bufetades van que volen, mentre no emmagatzemem la solar o eòlica de manera que la seva aportació sigui més estable. Si l’aportació és equilibrada, el gir de la baldufa serà estable també. I tot se’n va anar pel pedregar per 5 segons. En 5 segons en què va caure un 60% la demanda d’electricitat, i tanta que en tenien. Perquè ha passat a l’abril? Perquè ha passat quan no fa ni fred ni calor? Perquè quan el cost de l’electricitat era zero? Perquè ja fa anys que s’ha passat de tenir centres territorials, un d’ells a Barcelona, a dos a Madrid: Tres Cantos i La Moraleja? Mentrestant com qui no vol la cosa, no es tanca la porta d’un possible ciberatac, l’Audiència ho estudiarà, i així ja tenen dues línies d’investigació. I uns quants girs de baldufa.