Ai, l’impuls

Si haig d’escriure que sigui arran de terra, o al cim d’un penya-segat, al cos­tat de les muses d’aigüera. Fer-ho en una llen­gua deso­be­di­ent, des d’una vibració pode­rosa del cos. Escriure amb un anhel inquiet men­tre bec glo­pets de nostàlgia de futur a dosis homeopàtiques. Esti­bar el llen­guatge fins a esquei­xar-lo, arri­bar al grau zero de l’escrip­tura. Dan­sar per l’escletxa entre el que es diu i el que no es diu, amb les mans sense guants, mar­tin­ga­les ni intel·ligències arti­fi­ci­als. Atiar el poema sense treva. Tor­nar a mirar el que ja s’ha vist, arris­car el ritme i anhe­lar l’ener­gia còsmica per con­cen­trar-la en poc espai-temps, això sí, far­cit de llamps d’imat­ges. Res de manus­crits il·lus­trats ni pedan­te­ries bor­des que sols res­po­nen a una auto­fel·lació frus­trada. Cal veri­tat, moments de bellesa, fondària i entu­si­asme per l’absència omni­pre­sent. Escriure després de viure, deia la Nin. Tenir bagatge, mot­xi­lla, els ova­ris plens i mol­tes ganes de cri­dar, i de cri­ti­car l’injust, i de poten­ciar la poca bon­dat d’una espècie que ha invo­lu­ci­o­nat. Escrip­tura impul­siva, l’acte de pura lli­ber­tat que per­meti, a cada paraula, a cada línia, res­pi­rar, exis­tir, tro­bar-se, per­dre’s. Talls con­ci­sos de rea­li­tat sense rega­lims. Par­ti­ci­par de la sen­si­bi­li­tat vital de totes les coses, i fer-ne art incòmode, elèctric, adjec­ti­vat. Humor sem­pre, es parli del que es parli. És el gran fil­tre, l’aliat, l’amic que fa pas­sar la bola gola avall. Si haig d’escriure que sigui pels altres, sense mirar-me el melic ni voler agra­dar, ni donar-ho tot mas­te­gat. El lec­tor és intel·ligent, no s’ha d’obli­dar mai.