Les males companyies

Ho vaig aprendre de la mare: mentre les filles vam viure amb ella, sempre procurava tenir la casa plena de criatures inquietes, després, d’adolescents efervescents i, més tard, de joves que es volien menjar el món però en aquell moment s’acabaven menjant tot el que trobaven al rebost, i sempre amb la ferma voluntat de saber quin tipus de persones eren les nostres companyies habituals. Quan després ha arribat el nostre torn de ser mares, o pares, parem atenció en els amics habituals de les nostres criatures i seguim amb lupa la manera de relacionar-se amb cada grup amb què formen una nova tribu. També és força habitual assenyalar algú de la colla, o alguna amistat acabada d’aterrar, quan el nostre fill experimenta un sotrac a l’escola, quan respon amb un exabrupte o quan comença a seguir uns cànons estètics que ens encenen la sang, que sabem que és més fàcil veure la palla als ulls dels altres. El cas és que tant si el seu grup d’amics és el que triaríem en un catàleg com si són els que voldríem a mil quilòmetres de nosaltres, al final no ens queda altra alternativa que posar-nos-hi fulles, perquè ser fill també és triar la porta de l’esquerra quan els pares et diuen que la sortida del laberint és a la dreta. Ara bé, sí que hi ha un element en què estaria bé insistir, ara que he sentit diversos cops la mateixa història: aconsellem als fills que triïn amics que mai els deixarien tirats. Ho dic perquè ja conec diversos joves de 17 anys que no han colat com a majors d’edat a les portes d’una discoteca i la resta del grup ha decidit abandonar-los al carrer i gaudir de la festa sense ells. Potser m’estic tornant una vella rondinaire, però tinc força clar que quan jo tenia aquella edat, si s’hagués donat aquesta situació, hauríem seguit buscant locals on tot el grup tingués cabuda. Però ja dic que potser m’assemblo cada dia més a un sac de gemecs.