Pacte pel català

Que l’ús de la llengua catalana hagi de ser objecte d’un pacte nacional ja és un mal senyal. S’imaginen un pacte pel castellà? No, oi? Des que el català va deixar de ser llengua de la corona al segle XVI, a Catalunya, la classe política sovint l’ha utilitzada com a arma política. En canvi, qui l’ha salvada ha estat el poble, a través d’expressions culturals com la poesia i la cançó. Alguns dels protagonistes d’aquest Pacte Nacional —que avui, cal dir, és molt necessari— no van dubtar, anys enrere, a fer servir el català i el castellà com a armes polítiques des del faristol del Parlament per atreure determinats votants. Però, és evident, que no és creant blocs com s’atrauen parlants a una llengua minoritzada. I la prova n’és el descens continuat de l’ús social del català. “No hi ha catalanitat sense llengua, però tampoc es pot defensar la llengua sense una catalanitat desacomplexada”, indicava Màrius Serra. I això, alguns dirigents actuals no ho han sabut portar a la pràctica. Confiança ara? Tota, quin remei! Però els canvis lingüístics no es decreten: es construeixen. Cal que el català sigui útil i viscut amb naturalitat, especialment entre joves, nouvinguts i els mateixos dirigents polítics. El català no ha de ser només una llengua a defensar, sinó una eina per viure, estimar i projectar futur.