Sobre l’acer i l’alumini

La guerra comercial provocada pel retorn al proteccionisme en forma d’aranzels ha dut la preocupació a les portades de diaris i informatius televisius. Vivim en un període de la història amb una producció industrial massiva de milers de milions de productes que es fabriquen a tot arreu del planeta i es transporten en immensos vaixells mercants plens de contenidors amuntegats. Actualment dos grans mercants poden portar l’equivalent al carregament que podia transportar tota la flota mercant britànica al segle XVIII. Per fabricar aquesta miríada de productes calen materials molt diversos, i l’acer i l’alumini són dos dels més utilitzats, per això els aranzels sobre aquests metalls poden causar molts problemes a qualsevol economia industrialitzada.

L’acer és un aliatge de ferro amb petites quantitats de carboni i altres metalls la producció del qual es va inventar a Anatòlia, l’actual Turquia, al segon mil·lenni abans de Crist. Aquest fet va iniciar el que els historiadors anomenen l’edat del ferro, que va succeir l’edat del bronze, que duu el nom del primer aliatge metàl·lic amb el qual els humans van fabricar eines i armes. En els primers temps de l’ús del ferro els pobles que sabien produir armes d’acer tenien una superioritat militar sobre altres que encara anaven amb eines de bronze: una espasa de bronze no té res a fer contra una d’acer, i aquesta diferència tecnològica va causar autèntics cataclismes. Un dels casos va ser el dels doris, un poble primitiu que el segle XII aC va envair i destruir la Grècia micènica en un tres i no res i així es va iniciar el període obscur. Quan Homer, quatre segles més tard, ens explica la guerra de Troia en els seus poemes èpics, parla dels herois com Aquil·les o Hèctor empunyant armes de bronze; el poeta era conscient que parlava d’una època anterior amb tecnologia antiga. La producció de ferro i acer es va estendre per Euràsia ràpidament i des del segle XVIII, a més a més, es produeix industrialment en grans quantitats.

L’alumini, en canvi, té una història molt més recent. Combinat amb altres elements és un dels metalls més freqüents a l’escorça terrestre, però, malgrat aquest fet, no es va saber de la seva existència fins al segle XIX. De fet, fa exactament 200 anys, l’any 1825, un químic danès el va aïllar i va obtenir alumini pur. Altres químics hi van anar treballant, i a l’Exposició Universal de París de 1855 es va presentar un lingot d’alumini, que va causar sensació. Ja se sabia com produir-ne, però en quantitats molt petites, i es considerava un metall preciós (fins al 1886 no s’iniciaria la producció industrial). En aquells dies, l’emperador Napoleó III va servir un banquet d’estat on els convidats més il·lustres van menjar amb plats d’alumini i els menys importants en plats d’or. Charles Dickens i Jules Verne, entre molts altres, van escriure sobre l’alumini com a innovació tecnològica com avui dia s’escriu sobre internet o la IA. Dickens escrigué: “Un tresor ha estat desenterrat: què pensaríeu d’un metall tan blanc com l’argent, inalterable com l’or, dur com el ferro i més lleuger que el vidre?” Jules Verne, per la seva part, en va parlar a la novel·la De la Terra a la Lluna quan escrigué que utilitzarien alumini per construir la nau que hi portaria els humans per primer cop. Un segle més tard, el mòdul de l’Apollo 11 amb tres astronautes va tocar la superfície lunar. La seva estructura estava feta d’un aliatge d’alumini, acer i titani. Verne, amb aquesta i altres prediccions, va ser tot un visionari.