El desastre d’Àfrica

Fa algunes setmanes vaig anar al teatre a veure 14.4, un monòleg autobiogràfic de l’actor Ahmed Younoussi. Aquest senyor va ser un nen maltractat al Marroc, va acabar vivint al carrer a Tànger, va entrar il·legalment a Espanya amagat en un camió, va ser acollit en un centre de menors i com a adult va esdevenir actor i va obtenir la nacionalitat espanyola. La història és dramàtica però acaba bé, i me n’alegro pel senyor Younoussi. Al llarg del monòleg mostra agraïment a les persones que l’han ajudat en tota aquesta trajectòria i també mostra una clara repulsa cap a Europa i les polítiques que aquest continent va aplicar a Àfrica, bàsicament la colonització i l’esclavitud.

Europa, a partir del segle XV, va emprendre la conquesta d’altres continents i, en el cas d’Àfrica, a mitjan segle XX encara hi havia moltes colònies, que es van anar independitzant. Als africans se’ls va maltractar, molts van ser assassinats, se’ls va esclavitzar i també es van espoliar recursos naturals, fets tots ells execrables i abominables. Però ara mateix estem des de fa moltes dècades en període postcolonial i no es pot dir que les coses vagin bé a l’Àfrica: gairebé la totalitat dels governs són corruptes mentre que bona part de la població viu en la pobresa. Segons l’índex de democràcia de la revista The Economist, només quatre dels cinquanta-quatre països africans viuen en un sistema democràtic, tot i que en la categoria de “democràcia deficient”; la resta són règims autoritaris. Segons Amnistia Internacional hi ha països amb conflictes armats amb desenes de milers de morts cada any, centenars de milers de desplaçats, s’utilitza la violació sistemàtica de dones com a arma de guerra i també són freqüents els nens soldat. La majoria de governs persegueixen la dissidència, hi ha polítics opositors i defensors dels drets humans torturats i empresonats, i en molts països es persegueix l’homosexualitat. Hi ha mitjans de comunicació tancats per criticar el govern, la llibertat d’associació també està vigilada, hi ha execucions extrajudicials i també desaparicions de persones. Tot això per no parlar del dret a l’educació universal, que no es veu gairebé enlloc. I pel que fa a l’esclavitud, encara perviu a l’Àfrica, però practicada pels mateixos africans: segons l’ONG Walk Free, a països com Eritrea, Mauritània, Sudan del Sud o la República Democràtica del Congo hi ha un nombre significatiu de persones esclavitzades. El cas de Mauritània és especialment rellevant: va ser el darrer país del món a abolir oficialment l’esclavitud, l’any 1981. Els àrabs del nord d’aquest país tenien esclavitzats molts ciutadans de pell fosca del sud, i segons les ONG encara hi ha avui un 3% de mauritans esclavitzats, que són persones presoneres obligades a treballar sense sou ni cap tipus de dret.

La situació desastrosa que es viu a l’Àfrica és provocada sobretot pels mateixos governs africans, que són corruptes, maltracten els seus ciutadans i els expulsen cap a Europa de forma salvatge. I si parlem d’esclavitud, a Europa ja fa molts anys que és il·legal mentre que els àrabs l’han estat exercint més temps i, de fet, en alguns països encara existeix. Europa té, a més a més, moltes ONG treballant a l’Àfrica, on hi aboquen milions d’euros per ajudar africans necessitats que al seu propi continent no reben l’ajuda que necessiten. Avui sembla que Europa i per extensió Occident siguin responsables de tots els mals de la humanitat, però hi ha molts llocs on el mal se’l fan ells mateixos, i l’Àfrica n’és un clar exemple.