Tasis

S’ha atorgat –convocat per Editorial Pòrtic– el premi “El Brot” de narrativa catalana, i en llegir al diari el nom del guanyador he sentit una íntima commoció: Rafael Tasis.

Més avall la informació ho precisava: Rafael Tasis i Ferrer, fill de Rafael Tasis i Marca.

Tothom qui hagi intervingut, d’una manera o d’una altra, en l’activitat de resistència cultural i política de la postguerra –de la llarga “guerra de la postguerra”– sap qui era Rafael Tasis i Marca. Jo, que aleshores era un “catalanista” inexpert i feia l’aprenentatge del descobriment d’un idioma, d’una cultura i d’una nació, vaig trobar en Rafael Tasis un dels exemples d’home de pedra picada. Me’l mirava més de lluny que no pas el tractava de prop, perquè aleshores –i ara– jo no assistia a gaires reunions ni anava de grup en grup, sotmès ja a la vocació –o al càstig, no ho sé– de l’escriptura diària, manobre de la lletra.

No hi vaig parlar gaire, doncs, però sí que vaig assistir al sopar d’homenatge que fou dedicat a Tasis amb motiu de la publicació d’un llibre que havia redactat juntament amb Torrent:

Història de la Premsa Catalana. Estic segur que Tasis acceptà l’homenatge com un acte pràctic de resistència, com un desafiament a la repressió. En efecte, encara veig les actituds coactives dels policies de la secreta que controlaven aquell any 1966 els assistents al sopar i les converses dels presents. Rafael Tasis era de la mena d’homes que havien assumit, com es diu ara, la duresa de la situació, i constituïen un exemple de fèrtil tossuderia.

Sopars, reunions i actes d’aquella mena servien per a envigorir la consciència dels resistents, i per això el que passà després va ser tan terrible. Al cap de vuit dies, Rafael Tasis morí a París, en aquell París on havia viscut un període d’exili i on havia nascut, precisament, el seu fill que ara ha guanyat el premi de narrativa. La imprevisible mort de Tasis i Marca quan encara ens “alimentàvem” psicològicament d’aquell sopar fou com un cop de maça. Tasis només tenia 60 anys, i es trobava en plenitud de facultats combatives i integradores. A vegades penso que el nacionalisme català és un fenomen d’una estranya projecció, perquè sovint en moments crítics han desaparegut algunes de les seves figures més actives, i el moviment ha continuat.

Ara farà quinze anys de la mort de Rafael Tasis i Marca, i vet aquí que el seu cognom es reactualitza amb l’aparició del seu fill com a narrador. Jo estic segur que Tasis i Ferrer m’excusarà que utilitzi el premi que ha tingut per a fer memòria del seu pare, que un dia m’envià una notícia biogràfica que començava així: “Als catorze anys vaig posar-me a treballar com a meritori, i encara no he fet prou mèrits per a deixar de treballar”.

Per desgràcia, la mort decidí, fa quinze anys, que sí que ja havia fet prou mèrits. I els havia fets, realment, de manera que a nosaltres ens correspon de reconèixer-ho, potser –ja que Tasis morí pel desembre– aprofitant la diada literària de Santa Llúcia.