Amors a Farners
La sort del columnista: arran de l’últim article publicat, una lectora colomenca se li posa en contacte per explicar-li una història d’aquelles que revifen la citació virgiliana: “Omnia vincit Amor.” Som als anys cinquanta. La Montse té aleshores dotze anys, i amb la candidesa pròpia de l’edat s’enamora angelicalment d’un jove músic de l’orquestra Farnense, la formació de què parlava l’escrit anterior. Nena innocent i delicada com una glicina, la Montse es desviu per aparèixer casualment a tot arreu on el músic toca. Un cop el té al davant, què fa? Mirar-se’l, ves... Fins que un dia el noi comença a despuntar musicalment i s’enrola en una formació forana més important: —“Ai, que se n’anirà i no el veuré mai més...!”, li plora a una gairebé tieta que li fa de confident. La dona, ves a saber amb quin grau de convicció, l’encoratja dient-li que un dia el noi tornarà per casar-se amb ella... Passen els anys, la Montse ara ja en té vint i aquí la tens, és aquesta soltera que participa a la processó de Corpus. De cop, veu el llambre d’una mirada darrere d’un dels fiscorns de l’orquestra. Un sospir d’alleujament s’obre pas entre corxeres i semicorxeres, el músic el recull i, té, el vaticini de la tieta confident ja no trigarà gaire a fer-se realitat. “Omnia vincit Amor”? Espera, lector, recitem el segon hemistiqui del vers: “[...] et nos cedamus amori” (cedim també nosaltres a l’amor!). La Montse aclareix al columnista que poca gent coneix la història de la seva particular obstinació després de deixar-se endur per la ventada d’un sentiment indomable. Van ser anys de cedir cegament a l’Amor (sí, posem-ho amb majúscula!), d’estimar en solitud una idea sense cos, sense mirades, sense la calidesa de l’abraçada. Anys eixuts de cara a un mur infranquejable. I tanmateix, com diu el poeta Parcerisas, hi havia una “felicitat en la distància”... L’Amor incondicional és vist pels mitòmans com la punteria d’un Cupidus entremaliat. Per als científics és un vessament d’oxitocina i els escèptics (potser també envejosos) parlen d’un estat de follia passatgera. El cas és que qui té la sort de viure’l te’l descriu amb poques paraules: la plenitud de lliurar-s’hi. I no, de vegades l’Amor no ho venç tot. Tanmateix, de tant que omple, cedir-hi quan irromp ja és una victòria. Oi, glicina?
