Punyalades

He llegit al Noticiero una explicació sobre el nom de La Punyalada que duu un restaurant del passeig de Gràcia. El senyor Josep Martisella, director de l’establiment, diu que fou inaugurat com a Olímpic Bar, i que el freqüentava Santiago Rusinyol, sobretot quan s’acabaven els espectacles, perquè aleshores el restaurant no tancava mai. Un dia, en demanar el compte, va fer la broma de dir: “Quina punyalada!”. Segons el senyor Josep això succeí entre el 1925 i el 1930, i el grup d’amics de Rusinyol van batejar el local amb la paraula que havia utilitzat l’artista.

Jo tinc una altra versió, i me la va donar el senyor Alfons, que fa anys era propietari de l’establiment. El 1914, el senyor Alfons Martisell era encarregat al Bar Duval, al passeig de Gràcia 93 (un dels cafès amb vidrieres de colors i ferros artístics que ha desaparegut). El senyor Alfons m’assegurà que la famosa frase la van dir a ell mateix, comentant la seva activitat professional: “Sembla que treballis a la punyalada!” I que, en tot cas, algú completà la frase més tard, referint-se al compte: “La punyalada, ens la clavarà després”. Tot això és molt anterior a les tertúlies d’en Rusinyol. L’any 1916 els arrendataris del Duval van haver de marxar, i fou inaugurat Los Bohemios. També van picar-se amb els propietaris de l’immoble i, per fastiguejar-los, es van dedicar a accions tan pintoresques com l’organització de concursos de rates i allioli, rostida de caps de be perquè el fum s’enfilés fins a les finestres, etc. La policia posà fi a aquestes gresques a garrotada seca i Los Bohemios va estar tancat un any sencer.

El 1919, Torres i Martisell van posar l’establiment Montecarmelo, curiosa barreja de xarcuteria i lleteria. El 1924 va ser bàsicament reformat i va néixer el cafè Olímpic, que és el nom oficial que ha mantingut molt de temps La Punyalada. Al número 100 del mateix passeig uns competidors van tenir l’acudit de batejar el seu local amb el nom de La Ganivetada.

Si he explicat aquesta altra versió de l’origen del mot Punyalada no és pas per a dictar sentència, sinó per a fer veure que sovint el naixement d’un patrimoni popular és dubtós, fins i tot quan és relativament modern. Potser aquesta ambigüitat és una de les gràcies de les relacions entre la història i la llegenda.

A Barcelona hi ha hagut noms d’establiments veritablement xocants: La Conciencia, La Equidad, La florida primavera, La Incompatible, El zapato sin par, La flor de la carne… i aquella botiga de bastons que encara resisteix a la Rambla: Al Gallo de Morón. El cas de La Punyalada m’ha recordat la botiga de llenceria fundada el 1842 del “senyor Francisquet del Sant Crist”, anomenada també popularment Cal Noi de la Mare. I sabeu per què? Perquè a cada moment els clients sentien “noi” i “mare” en avisar-se contínuament el senyor Francisquet Coll i la senyora vídua de Coll.

Ara: hi ha molts noms per aclarir. Sense moure’ns de les tavernes vuitcentistes, la de l’Infern, la d’en Tres-cents, la d’en Rotxotxo, la d’en Matamares… Noms, homes i racons esborrats de la ciutat. El temps clava punyalades.