En sortir del camp

L’acte celebrat al camp del Barça pot ser analitzat des de molts punts de vista, però aquí ens haurem de limitar a unes consideracions molt breus des de tres plans:

1. Política oficial.

És bo que els partits polítics hagin signat la crida unitària, juntament amb les entitats –més de 900– que han donat gruix des de l’acte del Paranimf a la campanya en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes. En afegir-s’hi, els partits parlamentaris han proporcionat a la convocatòria final una dimensió que el poble exigia i han evitat de quedar al marge d’un corrent popular que, en cas de no identificar-s’hi, hauria desqualificat aquests partits. L’excepció de la UCD de Catalunya ha estat lògica: per al centro no som una nació, ni cal mobilitzar-nos en defensa de la llengua i la cultura. Davant I’entusiasme del camp abarrotat, el record d’alguns antics “catalanistes” avui “centripetats” i fracassats era realment patètic. Quant a l’espifiada de la UGT –s’abstenien per por que fórem quatre gats?–, només pot explicar-se per un excés de crèdit a certes veus de Madrid i una manca de fe en les veus catalanes.

2. La gent.

La gent ha omplert el camp del Barça. Ha de ser didàctic per als dogmàtics de tota mena l’espectacle de la diversitat dels catalans que s’apleguen per afirmar que no estan disposats a renunciar al patrimoni bàsic: la llengua, la cultura, la nació. És segur que entre els assistents hi havia idees divergents, potser fins i tot contradictòries, sobre doctrines polítiques i mètodes d’actuació. Però hi havia allò que en matemàtiques se’n diu –o se’n deia– comú denominador, una comunitat mínima –i al mateix temps vaga, si voleu– capaç de servir de base a futurs projectes constructius. Ara que es parla de catalans d’origen i catalans de destí, els puristes d’un programa polític, d’una classe, d’una consciència nacional impecable, faran bé de considerar que tota aquesta gent que “d’arrencada” no exactament és “la seva” és la que pot ser la nostra realitat plural i poderosa el dia de demà. El vell matrimoni nostàlgic, la família tradicional, la parella independitzada, tots plegats són legítimament Catalunya, amb les seves febleses i la seva energia.

Omplir el camp del Barça era difícil, però no oblidem que encara ho és més que –sense la satisfacció de la festa compartida– cadascú treballi el seu camp nacional de cada dia, sovint en circumstàncies desfavorables.

3. Els de l’empenta.

En acabar “Els segadors” el vaig veure abraçar-se, plorosos, mentre miraven tossudament l’estadi ple de gent, com si volguessin fixar la imatge per sempre. Un petit grup de persones havia dut, durant molts dies, el pes moral i pràctic d’una iniciativa sense precedents. Penso que tots els presents al camp del Barça m’acompanyen en aquest “gràcies!” que els enviem des d’aquí.