Alarmes antiocupes

Truquen a la porta de casa. Són tres joves que em volen encolomar una alarma. Faig tot el que puc per tal de despatxar-los de bones maneres però en pocs segons. Només ha passat una hora des de la visita quan rebo un mail d’una empresa que s’ofereix a instal·lar-me una alarma amb la doble garantia de l’antirobatori i l’antiocupació. Una ganga, es veu: instal·lació gratuïta i un descompte del divuit per cent en la factura mensual a canvi de saber que puc marxar de casa amb la tranquil·litat que quan torni no em trobaré un desconegut cantant a la meva dutxa i una dona que mai abans havia vist enfundant-se les meves calces. Abans les alarmes s’oferien per evitar els furts. Ara, de cop, sembla que vivim tots sota la dictadura de les ocupacions, o això és el que alguns ens volen fer creure. Els lladres ja no es conformen amb endur-se quatre peces de valor. Ara s’hi queden a viure, s’entesten alguns a explicar-nos. Ja els dic que no penso fer el pas de contractar un servei d’aquest tipus. I que ningú no pensi que vaig per la vida amb el lliri a la mà. Sé de famílies que pateixen de valent perquè acumulen mesos i mesos amb un immoble ocupat i necessiten aquella renda per pagar despeses bàsiques. Si no vaig errada, la majoria de casos responen a inquilins que han deixat de pagar el lloguer, i no tant a uns penques que un bon dia van entrar per la finestra o van donar un cop de peu a la porta i ara no marxen ni amb aigua calenta. Que els drets del propietari hagin d’estar protegits, sobretot quan parlem d’aquells que no s’han fet d’or a còpia d’explotar rendes o d’estafar famílies senceres, no hauria de ser incompatible amb dir les coses pel seu nom i amb deixar clar que hi ha desenes i desenes de problemes que són molt més greus que les ocupacions. Però mentre parlem que plou, ningú es fixa que a l’horitzó s’aproxima una tempesta.