Escoles d’alta complexitat

Cada cop que ens trobàvem me n’explicava una de nova. Només feia uns mesos que havia aterrat en aquell centre però ja acumulava prou històries per omplir un manual de dues-centes pàgines, si no més. Quan el van destinar a aquella escola d’alta complexitat situada en un dels barris més empobrits de Barcelona, ho va entomar com un gran repte. Pensava que hi encaixaria com un guant, ell que va triar ser mestre perquè estava convençut que només des de l’educació es podia canviar el món. A l’aula el van rebre un grup reduït d’alumnes, una quinzena, un fet que era molt diferencial si ho comparava amb les multituds que havia de manegar a l’anterior institut. Va entendre ràpid que a l’aula es concentraven realitats tan diverses com colors té una paleta i que darrere molts estudiants hi havia famílies que prou feina tenien a pagar el pa i garantir-los un sostre. Va descobrir molt aviat que la lluna que li havien promès per captar-lo era més minvant que creixent. Ell volia fer un vestit a mida adaptat a cada realitat, però la primera sorpresa va ser que allà regnava la imposició d’uns programes encotillats i dissenyats per gent que no havia trepitjat una aula en sa vida. Volia fer entendre als joves que l’exigència és cabdal per avançar en la vida, però va topar amb una intensa pressió per tal d’aprovar-los fins i tot si no sabien que dos i dos sumen quatre. Tampoc no va trigar gaire a entendre que estava desprotegit davant un conflicte a l’aula i que la versió dels alumnes seria poc qüestionada. Penso en aquest amic quan llegeixo que la inestabilitat de les plantilles penalitza els centres de màxima complexitat. En cinc anys, han canviat més de la meitat dels docents, segons una enquesta de la Fundació Bofill. Aquests dies se’n parla, però la realitat és que ja fa massa temps que estan sonant les alarmes.