Voluntats de Farners

Puc potinejar una mica Gramsci, com fa tot déu? Gràcies. A les Cartes des de la presó, en plena voràgine musoliniana, descriu la seva síntesi d’ànim dient que és “pessimista per la intel·ligència i optimista per la voluntat”. No calia, però, que anéssim a pouar tan lluny, oi? Espriu, en plena voràgine franquista, també deia que ell era “un pessimista esperançat” (a veure si ens acabaràs sortint comunista, tu, Salvadoret...!). Voluntat i esperança. Amb la nació a punt d’anar-se’n pel desguàs en plena voràgine “democràtica” espanyolista, cal més que mai que els catalans, sense deixar de ser pessimistes –és a dir, realistes ben informats–, en tinguem una bona dosi, de voluntat i esperança. A Santa Coloma les direm amb un nom propi: Carme Campeny. La Carme va començar de molt jove en això de l’optimisme per la voluntat. Enrolada primer com a monitora a la formació juvenil Dàlmates, va feinejar més tard, i durant deu anys, a l’agrupament escolta del poble. Feinejar, sí, en el sentit més literal de la paraula. D’allà va passar a fer més feina en una associació contra el càncer. Va ser abans d’esdevenir presidenta local de la Creu Roja a Santa Coloma, més tard presidenta provincial i actualment, a més, vicepresidenta autonòmica. Vint anys fa que dura, aquest voluntariat sanitari. On més ens la trobem? Al Consell Parroquial de Santa Coloma, al Consell Diocesà de Girona i presidint durant sis anys Òmnium la Selva, que ara es reuneix en un local cedit per la família. Des de fa nou anys, per si no en tingués prou, també coordina les activitats del Refectori de Farners (encara que això ja no té tant mèrit: bàsicament s’hi sopa, s’hi xerra i s’hi sol sopar i xerrar bé). Santa Coloma és ciutat administrativament parlant, però és poble en tota l’extensió de la paraula. Llences un còdol i segur que va a parar al cap d’algun voluntari. Un poble, una ciutadania, que crea, que participa i que engresca el nouvingut a participar-hi amb voluntat i esperança perquè veu que tothom rema. No cal dir, doncs, que la Carme representa tants i tants altres colomencs. L’he triada pel símbol, vet-ho aquí, no pas per Gramsci ni per Espriu. El símbol d’un calembour feliç. El poeta Josep Pedrals va dir en un recital a Santa Coloma, després que ella (qui, si no?) el presentés: –“Gràcies, Carme Que Empeny...!” Doncs això, a empènyer tots.