Esoterisme

Fa vint dies vaig tenir dos somnis consecutius igual d’inquietants. El primer em va deixar perplexa i amb una llàstima fonda. El segon em va generar una ansietat descomunal i em vaig despertar taquicàrdica. En el primer, hi havia una gàbia amb un hàmster a dins. Sopàvem. Jo li deia a l’adolescent que corre per casa que agafés un moment la gàbia. Ell deia que no. Jo insistia. De cop, amb el ganivet blau que tallava l’hamburguesa, fa un moviment ràpid i parteix el hàmster per la meitat. Asseca el tovalló i continua sopant com si res, mentre a mi se m’atura el cor davant aquell acte salvatge i no puc tancar mai més els ulls. En el segon, els cinc gats graten la porta d’entrada i fan un forat enorme. S’escapen de casa. Pànic. Corro escales avall i no hi ha rastre de cap gat. L’endemà, encara horroritzada pels dos escenaris mentals, arribo a casa, em venen a saludar l’adolescent i els cinc gats, i, mentre ell es dirigeix a la dutxa i jo em poso a preparar les terrines per als felins, torna la taquicàrdia i no entenc per què. Quan baixo els platets a terra, i els deixo al lloc on sopa cada gat, n’hi ha una que no ve. La crido tres vegades pel seu nom, Bowie!, i res. La busco per si ha tornat al tatami, l’únic lloc on pot pujar tota sola després d’haver caigut de l’àtic fa set anys. Però no: la Bowie és morta a la terrassa, adormida amb els ulls oberts, damunt d’un bassal de pipí. Crido, l’adolescent surt despullat a la terrassa i diu: “Simplement ha tingut mala sort.” I se’n torna cap a la dutxa mentre jo em moro de tristesa i revisc els dos somnis amb massa nitidesa per acceptar que eren premonitoris.