El Peugeot de Sánchez està aturat

El 2014, per aquells privilegis del periodisme, un servidor i tres companys d’ofici més vam ser citats en un bar de Ciutat Vella de Barcelona per prendre un cafè amb el diputat del PSOE Pedro Sánchez, a qui acompanyaven Santos Cerdán i José Luis Ábalos. Eren de visita a Barcelona dins d’un periple per tot Espanya a bord d’un Peugeot 407 a la recerca de suports. Conversa amable per explicar plans de futur. Recordo haver preguntat a Sánchez –aleshores desconegut fora de Madrid– si volia ser president del govern. Em va contestar “sí”, i m’hi va afegir: “La pregunta ofèn.” Per a sorpresa dels presents, tenia raó. Primer en format moció de censura i després via eleccions i acords parlamentaris, Sánchez continua dempeus des de fa set anys. En aquell moment era tot una incògnita que pogués complir el seu desig davant d’un PP consolidat i un PSOE que majoritàriament el rebutjava per manca de convenciment.

Pocs aguantarien tot allò que aguanta. Fortes baixades en les enquestes. Jutges i fiscals darrere la seva ombra. L’UCO permanentment a la recerca de corrupteles. Odiat, i per raons diferents, entre d’altres, per Netanyahu, Milei, Trump... tots amb sucursals a Espanya mitjançant el PP i Vox. També aguanta la vigilància de la vella guàrdia del PSOE encapçalada per Felipe González. Sánchez no tira la tovallola. Ningú l’obliga a mantenir-se en el govern tot i que està cansat de la tensió que creixerà la setmana vinent si se signa un finançament amb Catalunya que no agradarà ni a la majoria de comunitats autònomes ni a bona part de l’independentisme català.

Sánchez és el president de la Internacional Socialista, on conviuen partits socialistes, socialdemòcrates i liberals que ha estat presidida, entre d’altres, per Willy Brandt i António Guterres. Una Internacional que demana a precs que no marxi i que no afluixi. La judicatura la hi té votada, i el Peugeot està aparcat per tornar a buscar suports.