L’art: territori sense fronteres

L’empresari Tatxo Benet és fill de Lleida. Ho esmento perquè no és pas un apunt circumstancial en la seva biografia, sinó que en Tatxo exerceix la seva pertinença lleidatana enlairant la bandera de les Terres de Ponent amb orgull de qui sap que cal reivindicar tossudament un punt de la geografia catalana que sovint, massa sovint, s’arracona, i sovint, massa sovint, fins i tot es menysprea. En Tatxo pertany a la colla de lleidatans que, malgrat haver corregut la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra, mai no s’han deixat vèncer per la temptació d’abandonar l’accent occidental per l’oriental de Barcelona. Defensa la pagesia perquè la gent de Lleida tots som mig pagesos i, com la majoria d’estudiants, als estius ens hem fet un tip de collir préssecs, paraguaians i albercocs que ens ajudessin a omplir la guardiola. N’està al dia, del que passa i despassa a la ciutat i a les comarques de Ponent, i n’opina sense filtres. És, per definir-lo d’alguna manera més o menys acurada, un empresari compromès amb la terra on va néixer. L’enyorat pedagog Alexandre Galí posava el dit a la nafra quan opinava sobre el concepte de mecenatge. Segons ell, la manca de mecenatge a Catalunya era degut al fet que, “a voltes, només hi ha rics però no hi ha aristòcrates que hagin assolit el plaer dels gaudis de l’esperit que són els de la cultura”. Per en Galí, Rafel Patxot era un dels millors exemples de mecenes. Patrocinant generosament les arts, les ciències, empreses culturals o artistes en particular. Malgrat tanta generositat desinteressada en favor de la cultura, Patxot no va tenir un retorn ni generós ni just. De ben segur que el poeta Verdaguer no es referia a Patxot quan va escriure que el cor de l’home és una mar que tot l’univers no ompliria, però és més que evident que la seva generositat sempre va estar al nivell d’aquesta màxima verdagueriana. D’en Tatxo Benet també es pot dir que tampoc ha rebut el retorn que es mereix. Però, ai las, vivim en el país dels envejosos i aquest mal endèmic de la nostra terra és diametralment oposat al reconeixement i agraïment. Amb un absolut desconeixement del que hagi pogut succeir entre el sindicat Solidaritat i Unitat dels Treballadors (SUT), el tancament del Museu de l’Art Prohibit, quan tot just fa un any i mig de la seva inauguració, és una pèssima notícia. Una vaga indefinida no sembla, però, la millor de les opcions triades per un sindicat que, a més a més, va més enllà de les seves funcions quan fa al·lusió a una obra exposada, concretament, Always Franco, de l’artista Eugenio Merino, exposada a ARCO l’any 2012 i que va rebre l’acusació d’un delicte, posteriorment desestimat, d’ofenses a l’honor del dictador. La peça museística representa la figura d’en Franco dins d’una nevera i pels sindicats simbolitza que el franquisme està en hibernació i, en una desgraciada interpretació “sindical”, afirmen que “no hi ha cap diferència qualitativa en els mètodes que l’empresa utilitza contra la classe obrera. La seva identitat amb el franquisme és completa”. Que atrevida és la ignorància i com en fa, de mal.