Aprovat sense saber sumar

En un establiment on es venen llaminadures i una gran varietat de snacks, tres adolescents que situo en l’etapa final de l’ESO miren de pagar els quatre productes que tenen entre mans. Disposen de dos euros i vint cèntims però, quan el propietari del negoci els anuncia la xifra a la qual puja la seva elecció, s’adonen que els falten quaranta cèntims. Sembla que no han estat capaces de sumar abans de passar per caixa. El venedor les anima a modificar la tria i aleshores opten per retirar la meitat de la compra. L’home que les atén, que té la paciència d’un sant, procura que entenguin que els dos snacks elegits pugen a un euro i cinquanta cèntims, cosa que significa que amb el pressupost amb què comptaven no els calia aplicar tal retallada perquè eliminant un sol producte també els arriben els diners. Després d’uns minuts de sumes i restes mentals que no duen a bon port, el venedor tria per elles i les treu del laberint matemàtic en què s’havien ficat. Quan marxen, la meva cara deu ser la viva imatge de l’estupor perquè l’home em mira i em diu: “Com aquestes, cada dia les que vulguis.” No dono crèdit. Estem parlant de les operacions més bàsiques que es necessiten per anar pel món sense que ens facin sortir els colors, o ens estafin, cada dos per tres. Estem parlant de sumar i restar, i de quantitats minses. I les tres joves no són un cas aïllat, pel que sembla. Estem parlant del fet que aquells que no saben sumar potser suspendran les matemàtiques, però obtindran el títol de l’ESO si aconsegueixen aprovar la resta d’assignatures, i fins i tot es poden permetre un altre suspens. Estem parlant de la pressió que reben els mestres per maquillar uns números que fan posar els pèls de punta. Estem parlant del fet que allà on no hi ha exigència –també dels pares– no hi ha aprenentatge, i menys encara resultat.