Opinió

Rumb cap a Ítaca

El mateix funcionament del procés autonòmic marcava data de caducitat, ben definida, el dia que el govern central no accepta l'Estatut del 2006

No en queda cap dubte: Ítaca és a l'horitzó i hem enge­gat el llarg camí que ens hi ha de con­duir. Arri­bar a l'illa dels som­nis era una teo­rit­zació intel·lec­tual, pot­ser fins irreal, que sos­te­nia algu­nes aspi­ra­ci­ons en la pràctica poc argu­men­ta­des. El temps, la història i la pròpia volun­tat col·lec­tiva no aju­dava gens, si bé el dret a l'auto­de­ter­mi­nació era defen­sat de temps enllà. Volíem espais de lli­ber­tat, però crèiem que podíem acon­se­guir-los en una Espa­nya fede­ral o fins i tot en un Estat de les auto­no­mies. Fèiem camí, ple­na­ment cons­ci­ents que havíem de jugar en el ter­reny nego­ciat en la pri­mera etapa de la tran­sició democràtica.

Amb tot, l'Estat de les auto­no­mies nai­xia amb un ines­bor­ra­ble pecat ori­gi­nal, basat en el con­cepte dels naci­o­na­lis­mes exclo­ents dels drets de con­questa i en l'error del “cafè per a tots” que ali­men­tava greu­ges històrics. El mateix fun­ci­o­na­ment del procés autonòmic mar­cava data de cadu­ci­tat, ben defi­nida, el dia que el govern cen­tral no accepta l'Esta­tut del 2006, un marc d'entesa en el qual Cata­lu­nya intentà el dar­rer esforç d'encaix en l'Estat espa­nyol. Men­tre pas­sa­ven el ribot a les aspi­ra­ci­ons cata­la­nes, els naci­o­na­lis­tes espa­nyols liqui­da­ven la dar­rera pos­si­bi­li­tat d'entesa, fre­nant les jus­tes aspi­ra­ci­ons del poble català. La mani­fes­tació del juliol de fa dos anys anun­ci­ava un nou pro­jecte i els vai­xells anco­rats a port car­re­ga­ven les bode­gues per ini­ciar la sin­gla­dura. Ja no impor­tava si els gos­sos eren lle­brers o coni­llers, perquè els bocois de la il·lusió eren plens de desit­jos que ali­men­ta­ven noves con­ques­tes. S'anun­ci­ava el camí cap a uns “ports que mai no havíem vist”, en un viatge sense retorn.

Tot ha anat ges­tant l'epi­fa­nia d'aquest Onze de Setem­bre, una data que sim­bo­litza la mani­fes­tació d'un desig col·lec­tiu. El tsu­nami de dones i homes, de gent lliure, sobre Bar­ce­lona marca una ruta irre­ver­si­ble. Els vai­xells han sal­pat, rumb a Ítaca; res els farà tor­nar enrere, en un “camí ple d'aven­tu­res, ple de des­co­ber­tes”, segurs que “el dar­rer destí és arri­bar-hi”.

Res no serà fàcil, quan estem inven­tant una cosa nova, en una situ­ació que no té pre­ce­dents en l'Europa moderna. És veri­tat que al Vell Con­ti­nent durant el segle XX s'han can­viat pràcti­ca­ment totes les fron­te­res dels estats que el for­men. Espa­nya és una de les excep­ci­ons, quan ha man­tin­gut una estruc­tura ina­mo­vi­ble d'ins­pi­ració borbònica. Un avan­tatge que també ha estat un gran parany, ja que es basa en l'abso­lu­tisme, un con­cepte difícil d'accep­tar en un nou món que vol poten­ciar les lli­ber­tats per­so­nals i col·lec­ti­ves. I l'evidència demos­tra que la ple­ni­tud de l'Europa del segle XXI es sus­ten­tarà en l'asso­ci­ació d'estats lliu­res, res­pec­tu­o­sos i soli­da­ris, que s'auto­com­pro­me­tin, des de la pròpia auto­no­mia, en un pro­jecte comú. En aquest sen­tit, els vents són favo­ra­bles i poden inflar les veles del desig.

Fem camí, res ens farà tor­nar enrere. Però, com escriu Cava­fis i canta Llach, el camí serà llarg i cos­te­rut; mes ara ens cal gau­dir del camí, cal tro­bar-se aco­mo­dat en el procés, i cal pen­sar que tot és pos­si­ble. “Tin­guem Ítaca sem­pre al pen­sa­ment; quan el nos­tre destí és arri­bar-hi.” El futur és obert i, “savis com ens hau­rem tor­nat, amb tant de món, ja hau­rem comprès què volen dir les Ítaques”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.