El sobiranisme de vellut

Hi ha qui con­fon la radi­ca­li­tat amb l'estridència. No és més sobi­ra­nista qui més crida sinó qui acon­se­gueix arros­se­gar més gent cap al pro­jecte inde­pen­den­tista. El cata­la­nisme, que com sem­pre he defen­sat és la nomen­cla­tura amb la qual desig­nem el naci­o­na­lisme català, ha estat caïnita massa vega­des. En els moments més impor­tants de la història de Cata­lu­nya, l'ene­mic inte­rior s'ha posat en marxa. La tendència a fer-se retrets, fins i tot a mal­trac­tar-se, ha estat gai­rebé cri­mi­nal. Reco­ne­guem-ho, l'odi vis­ce­ral entre regi­o­na­lis­tes i repu­bli­cans en els anys trenta és digne de ser obli­dat, com ho hau­rien de ser les empen­tes i les tra­ve­tes entre repu­bli­cans i naci­o­na­lis­tes que en els últims anys gai­rebé ens por­ten a un cul-de-sac. Però això és el pas­sat. Si l'evoco és tan sols per recla­mar sere­ni­tat en uns moments com els actu­als que, aquesta vegada sí, em sem­blen històrics.

Una vegada una senyora que em va reconèixer al hall del Museu de l'Exili de la Jon­quera em va dir una cosa que, de tan sim­ple, era cla­ri­vi­dent. La senyora en qüestió, que devia tenir una sei­xan­tena llarga d'anys, va plan­te­jar-me el següent: “La inde­pendència de Cata­lu­nya només serà pos­si­ble quan CiU es deci­deixi a empren­dre el camí i con­venci els empre­sa­ris del país que l'estat català inde­pen­dent pot ser un bon negoci.” Els asse­guro que va expo­sar-ho així. I va reblar el clau asse­gu­rant que ella era pujo­lista i que havia con­fiat sem­pre en l'estratègia del pre­si­dent Pujol. Doncs bé, pel que es va poder escol­tar dimarts pas­sat al Par­la­ment de Cata­lu­nya per veu del MHP Artur Mas, la CiU d'avui ha deci­dit que calia posar punt final –amb tots els honors, tan­ma­teix– a l'estratègia que va pre­si­dir el llarg man­dat del pujo­lisme, que d'altra banda és una pro­lon­gació del cata­la­nisme clàssic. Però que ningú no s'enga­nyi, sense el pre­si­dent Pujol i la política naci­o­nal que va menar durant la seva pre­sidència ara no seríem on som. El pre­si­dent Mas ha pas­sat pan­ta­lla i s'ha situat en un altre pla. No per opo­sar-se al pujo­lisme ni per esme­nar-lo, sinó per por­tar-lo cap a l'ine­vi­ta­ble. Si Pujol va ser el gran refor­mista català del segle XX des d'un naci­o­na­lisme huma­nista pro­fund, Mas repre­sen­tarà el sobi­ra­nisme de vellut que aquest país neces­sita per no veure's abo­cat a la mar­gi­na­li­tat. L'herència patri­mo­nial és aquesta. Això és el masisme.

Per enten­dre'ns, si per a Jordi Pujol el model va ser una mena de com­bi­nació entre el que havien sig­ni­fi­cat històrica­ment Prat de la Riba i Fran­cesc Cambó, cosa que vol dir la volun­tat d'orde­nar Cata­lu­nya com a enti­tat política sense des­vin­cu­lar-la del destí d'Espa­nya, per a Artur Mas, en canvi, la invo­cació històrica es decanta per Enric Prat de la Riba i Fran­cesc Macià, com bé ens recor­dava fa ben poc Fran­cesc-Marc Álvaro en l'arti­cle Mas, entre Prat i Macià (La Van­guar­dia, 20/09/12). Allò que interessa a Mas de Prat de la Riba és el mateix que interes­sava al pre­si­dent Pujol: “La deter­mi­nació i el rigor de qui va cons­truir amb men­ta­li­tat d'estat la Man­co­mu­ni­tat.” De Macià, li interessa, més enllà de la con­nexió que l'Avi sabia tenir amb la gent, la deter­mi­nació per per­se­guir el somni. Macià era el sepa­ra­tista tran­quil opo­sat a un Lluís Com­panys que sem­pre va ser el repre­sen­tant de l'estridència. La mort indigna i injusta del pre­si­dent màrtir no ens ha de fer obli­dar fins a quin punt va ser política­ment irres­pon­sa­ble. Però això són figues d'un altre paner. Ara no cal entrar-hi. Mas s'ha anat trans­for­mant en un sobi­ra­nista con­vençut al mateix ritme que molts ciu­ta­dans d'aquest país. Ningú no pot dir que no va inten­tar la via cam­bo­ni­ana que ara res­ca­ten arti­cu­lis­tes i polítics espa­nyols com qui des­co­breix la veri­tat reve­lada. El Pacte Mas-Zapa­tero, que jo mateix vaig elo­giar en un arti­cle titu­lat Sal­var els mobles (El Temps, 31/1/2006) i arran del qual vaig esta­blir una relació més estreta amb el pre­si­dent, va ser-ne l'expressió més alta. La trans­for­mació es va anar covant a poc a poc, mace­rada per una per­so­na­li­tat política que també s'ha anat for­jant amb els desen­ganys.

“El futur no és un regal, és una con­questa.” Aquesta és una frase que el can­di­dat Artur Mas va dei­xar anar en un acte de la cam­pa­nya elec­to­ral del 2010. Cer­ta­ment, avançar cap a la plena sobi­ra­nia no és incom­pa­ti­ble amb la cre­ació gra­dual d'estruc­tu­res d'estat que vagin con­so­li­dant l'objec­tiu per­se­guit. El sobi­ra­nisme és, també, una con­questa. Un camí que serà llarg i ple de difi­cul­tats, perquè l'estat i els seus ali­ats a Cata­lu­nya no roman­dran impàvids davant la pos­si­bi­li­tat que l'exer­cici del dret a l'auto­de­ter­mi­nació es faci efec­tiu d'una vegada. Hi opo­sa­ran una resistència ferotge, que inclourà la temp­tació de divi­dir el país per qüesti­ons d'ori­gen, de llen­gua o de classe social. Però estic segur que no se'n sor­ti­ran, perquè una altra vir­tut del pujo­lisme here­tat (que fins i tot inclou l'anti­pu­jo­lisme) és haver implan­tat un model de cohesió social força resis­tent. L'ide­ari del pre­si­dent Mas em recorda molt a com Václav Havel, el gran diri­gent de la Revo­lució de Vellut txe­cos­lo­vaca, resu­mia el seu pen­sa­ment: “Pot ser que em pre­gun­teu quina República somio. Us con­tes­taré: una República inde­pen­dent, lliure, democràtica; una República econòmica­ment pròspera i, alhora, soci­al­ment justa. En altres parau­les, una República humana que ser­veixi l'home i per això pugui espe­rar que l'home també li ser­veixi. Una República d'homes cul­tes, ja que sense ells no seria pos­si­ble resol­dre ni un sol dels nos­tres pro­ble­mes humans, econòmics, ecològics, soci­als i polítics. I en la qual poder dir: ‘el teu govern ha tor­nat a tu, poble meu!'.” Que així sigui, doncs.