He tingut un malson
He tingut un malson: amb un subterfugi legal, potser a través d'eleccions plebiscitàries, a Catalunya s'ha aconseguit una majoria ciutadana per la independència, declarada de forma unilateral per una àmplia majoria del Parlament, i complint les amenaces, el govern d'Espanya ha impedit l'accés del nou estat a la Unió Europea i a l'OTAN. Però els compromisos comercials, empresarials i financers establerts entre Catalunya i diversos organismes i entitats d'àmbit internacional són massa importants i estratègics per deixar-los perdre de qualsevol manera, i els d'àmbit no estatal continuen, dins de les dificultats estructurals imaginables, amb una certa normalitat i fins i tot amb bones expectatives de retornar als catalans l'aire i la puixança perduts els últims temps. En canvi, les relacions polítiques internacionals han entrat en un atzucac de mal resoldre, atesa la irresoluble tossuderia dels espanyols malgrat la pressió de gran part d'Occident, però on també hi han trobat aliats. En tal estat de la qüestió, russos i xinesos han vist l'oportunitat històrica de la presència estratègica en l'extrem occidental del Mediterrani, i malgrat que la població de Catalunya, consultada en un segon referèndum, ha optat per no tenir exèrcit, la instal·lació de bases russes ha generat una tensió en la zona poc adient per a la comoditat de la vida quotidiana. Els Estats Units no poden incloure Catalunya en l'eix del mal perquè els posaria en contradicció enfrontar-se a un país a qui ells mateixos, de retruc, han negat el pa i la sal, i que no manifesta inclinacions bel·ligerants –al contrari, la voluntat de participació es manté–, i perquè la situació no és culpa seva en última instància. De forma paral·lela, el finançament del nou estat l'han resolt els xinesos en una primera fase, i tot i que les dificultats i els sacrificis exigits a la població han estat una dura prova de foc per la consciència nacional duta a la pràctica, al cap de poc ja s'hi veuen bons resultats, i l'economia catalana emergeix d'una tenebra de dècades. Però les tensions frontereres amb Espanya i els conflictes amb les institucions que han refusat Catalunya han dut a una brega contínua que fa perdre temps i energia als catalans, i ha dut Espanya i Europa mateix a una crisi institucional sense precedents.
M'he despertat del malson amb l'alleugeriment d'aquests casos: això no pot passar mai! Hi ha tants elements tranquil·litzadors... Vegem-ne un parell. En primer lloc, imaginem que la Unió Europea, a conseqüència de la posició irreductible d'Espanya amb el suport d'alguns membres més, deutors de la pròpia estratègia territorial o de qualsevol altre element polític, ha negat l'entrada a l'Estat català. De moment, el territori queda fora de la UE, però i els ciutadans? No hi ha, que aquest cronista sàpiga, legislació internacional sobre privació de ciutadania a poblacions senceres, perquè tampoc hi ha antecedents d'una situació com aquesta. Ni als pitjors criminals condemnats, ni als qui atempten contra la seguretat de l'Estat se'ls priva de la ciutadania. Se'ls pot deixar sense drets civils, se'ls pot condemnar a mort, però no se'ls declara no-ciutadans. Quin mecanisme hi ha per expulsar d'Europa els habitants de Catalunya? Cap –no està, com ja s'ha dit, prevista aquesta situació hipotètica–, i en cas que es fes, la Comissió Europea es trobaria havent de resoldre milions d'impugnacions particulars. Imaginem, per tant, el territori fora de la UE i els ciutadans dins. Quina figura juridicopolítica resol un absurd d'aquestes dimensions? Si amb les contraccions i els irresolubles absurds administratius s'omplirien planes i planes de literatura humorística, l'única conclusió possible és que tal situació no es produirà mai.
Una altra qüestió interessant fa referència a les subtileses de significat, però reals, sobre la pregunta en la hipotètica consulta. Entre les diverses especulacions, les que semblen més lògiques i compartides fan referència a la UE. Imaginem la pregunta del tipus “Vol que Catalunya sigui un estat propi dins de la Unió Europea?” Mal que sigui important com a declaració d'intencions, ja sabem que un resultat afirmatiu no comportaria que de forma automàtica, o si més no necessària, Catalunya fos membre de la UE, però què passaria si el resultat del referèndum fos negatiu? Si la resposta afirmativa situa l'Estat propi dins d'Europa, la negativa el situa fora? Si es volgués fugir d'una causalitat que per alguns resultaria capciosa a més de discutible, n'hi hauria prou posant una coma darrere d'“estat propi”? Crec que en rigor seria irrellevant, perquè com que ara Catalunya és dins de la UE, la pregunta es fa ab initio, i el “no” afecta el conjunt i cadascuna de les parts, sense que tingui sentit preveure la possibilitat de preguntar “Vol que Catalunya no sigui un estat propi però que es mantingui dins de la Unió Europea?”, l'única cosa que, en rigor, tancaria la porta a interpretacions no desitjades, però que no cal fer, perquè equival a dir “Vol que a Catalunya es mantingui l'estatus actual?”, pregunta inútil d'altra banda.
Tot plegat pot dur a contingències jurídiques imprevistes i potser pernicioses (o no?), ai, la qüestió té múltiples aspectes, tal com sap qualsevol afeccionat a articles d'opinió i a tertúlies. Que els qui hi tenen responsabilitats hi afinin, que es prevegin els efectes secundaris, que no se'n puguin arribar a dir errors històrics ni danys col·laterals. Potser encara no m'he despertat del somni... Si és així, espero que la segona despertada no sigui més dura que la primera.
