Un any de coll

“Tu creus –em deia dime­cres pas­sat l'amic que sem­pre és escèptic– que no ens podem posar d'acord amb una pre­gunta i una data? Som així, els cata­lans. Com vols que ens en sor­tim? Només una pre­gunta i una data. I la pre­gunta, a hores d'ara, la podria redac­tar un nen de deu anys. I la data, com sap tot­hom, ha de ser l'any vinent. Tenim uns polítics que...”

Com que jo sóc força més opti­mista –pot­ser perquè les meves pers­pec­ti­ves eren molt més escas­ses quan tots dos érem xiquets– vaig fer una catxa. “Que­den dies per aca­bar el desem­bre i tin­drem pre­gunta i data a temps”, vaig dir. El cor m'ho va fer dir. I la vaig encer­tar de ple i aviat. De tota manera, quan el diven­dres galle­java amb totes les plo­mes de la cua este­ses al sol, sabia que la sort –com gai­rebé sem­pre – havia deci­dit la polèmica. La sort i una mica de lògica, que sem­pre pesa, encara que de vega­des no ho sem­bli.

A CiU li con­ve­nia espa­vi­lar. Sense acord amb ERC –data i pre­gunta–, no tin­dria pres­su­pos­tos, hau­ria de con­vo­car elec­ci­ons anti­ci­pa­des i pro­ba­ble­ment les per­dria (segons la lògica de la crisi encara ben viva i les pre­dic­ci­ons de les enques­tes). Per tant, CiU faria mans i mànigues perquè tot anés bé. A ERC, ben mirat, tam­poc li con­ve­nia pro­vo­car la crisi. Pot­ser sí que seria gua­nya­dora en unes hipotètiques elec­ci­ons. Però li con­ve­nia fer de timo­ner des­ca­rat en tota la tra­ves­sia de la Via Cata­lana, sense tenir garan­tit un suport incon­di­ci­o­nal dels seus socis con­ver­gents? Perquè, si els des­plaçava del govern, feia de mal espe­rar-ne gaire volun­tat par­ti­ci­pa­tiva. La situ­ació actual, l'equi­li­bri acon­se­guit fins ara, ha anat prou bé a les dues for­ma­ci­ons. Per tant, el més lògic era mirar d'allar­gar-lo tant com fos pos­si­ble, sense per­dre la cara.

Ha estat així. Els dos socis s'han asse­gu­rat un any de coll per con­ti­nuar pre­pa­rant el final del procés, per inten­tar que a Madrid algú es deci­deixi a pren­dre's seri­o­sa­ment el pro­blema català. I actuar en con­seqüència.

Perquè, de moment, a la capi­tal de l'Estat con­ti­nuen cre­ient que negar el pro­blema és la millor manera de resol­dre'l, que el temps juga a favor seu, que els cata­lans can­vi­a­rem de pen­sa­ment per esgo­ta­ment, que ens bara­lla­rem, que la por ens domi­narà. Des de totes les tri­bu­nes només arri­ben mis­sat­ges coin­ci­dents: si diuen ben fort i mol­tes vega­des el que vol­drien que passés, aca­barà pas­sant. Però com que, ben mirat, no tenen cap pro­jecte de país mínima­ment engres­ca­dor per espe­rar, per ofe­rir –a cata­lans i a no cata­lans–, el més pro­ba­ble és que més ciu­ta­dans espa­nyols es desen­ten­guin del seu “mando y ordeno”, únic fona­ment del seu estat. Fa poc, en una enquesta, el 40 per cent dels espa­nyols ja assu­mia que els cata­lans ens inde­pen­ditzéssim.