Opinió

Un gra massa

Cada cop que senten la paraula “Catalunya” o bé el mot “català” se'ls disparen totes les alarmes

Fa tant de temps ja que exer­cei­xen la cata­la­nofòbia, pel cap baix des de l'època de Fran­cisco Gómez de Que­vedo Ville­gas y San­tibáñez Ceva­llos, Que­vedo per a fer-ho breu, que els efec­tes sobre la seva mateixa població és lògic que es notin tant. Són anys, dècades, segles de men­ti­des, rumors, into­xi­ca­ci­ons, mit­ges veri­tats, mani­pu­lació de la rea­li­tat, ten­den­ci­o­si­tat i desin­for­mació. Cada cop que sen­ten la paraula “Cata­lu­nya” o bé el mot “català” se'ls dis­pa­ren totes les alar­mes, tant se val el que vin­gui dar­rere d'aquests mots. Si és “català” ja esdevé, d'entrada, sos­pitós i s'esti­men més de dis­pa­rar pri­mer, abans de pre­gun­tar, no fos cas. Han pre­dis­po­sat els ciu­ta­dans espa­nyols a una ani­mad­versió tan gran con­tra nosal­tres que resulta gai­rebé impos­si­ble, enmig de tanta mala bava anti­ca­ta­lana, tenir una mirada mínima­ment des­in­to­xi­cada sobre la rea­li­tat cata­lana, d'Espa­nya estant. Espe­rar, en aques­tes con­di­ci­ons, una sor­tida dife­rent a la d'ara, una pro­posta espa­nyola per a millo­rar les con­di­ci­ons de per­ti­nença del nos­tre país al seu estat és, sen­zi­lla­ment, una pèrdua de temps i somiar trui­tes. Perquè, allà, això no ho accep­ta­ria ningú.

Si Cata­lu­nya és dife­rent, com ha d'encai­xar-hi en un estat i una cul­tura que no accepta la diferència, sinó que té la uni­for­mi­tat en el seu ADN cons­ti­tu­tiu? Qual­se­vol pro­posta per a Cata­lu­nya, per minsa que fos, seria vista a l'ins­tant com una traïció a Espa­nya i un pri­vi­legi per als cata­lans. I això no hi ha govern capaç de supor­tar-ho, si vol con­ti­nuar gover­nant. Han inver­tit tant en la cam­pa­nya con­tra Cata­lu­nya, al llarg de la història, que ara la seva inversió se'ls gira en con­tra i els impe­deix de tro­bar una solució mínima­ment sen­sata, no ja per a faci­li­tar la sobi­ra­nia del país, sinó el sim­ple exer­cici de la democràcia. Estan lli­gats de mans i peus, perquè n'han fet un gra massa, cons­tant­ment, amb qual­se­vol pre­text, i ara no saben com sor­tir-se'n. Han sem­brat vents i cullen tem­pes­tats.

Un català d'esquer­res que freqüenta molt els ambi­ents “pro­gres” madri­lenys em comen­tava com era pos­si­ble de par­lar amb la gent pre­te­sa­ment d'esquer­res d'allà, sobre qual­se­vol tema, fos el que fos, i com, gene­ral­ment, els nivells d'acord eren molt ele­vats, excepte quan sor­tia la qüestió cata­lana. Lla­vors, per­dien els estreps i els sal­tava com una mena de res­sort fins lla­vors ador­mit o imper­cep­ti­ble, que els situ­ava en una mil·lèsima de segon enmig d'una irri­tació encesa, pro­vo­cant situ­a­ci­ons d'una tiban­tor enorme. I si això passa entre el que, en un gest de gene­ro­si­tat ideològica, en podem dir l'esquerra, refe­rir-nos al que ocorre entre la dreta ja fa fere­dat... Només cal recor­dar els exa­brup­tes habi­tu­als de Guerra o Leguina, l'ala esquer­rana del PSOE –com deu ser la dre­tana!– o l'exmi­nis­tra Tru­ji­llo pre­gun­tant-se per a què ser­via la llen­gua cata­lana, sense cap mania ètica ni rubor intel·lec­tual. En aquest con­text, d'ani­mad­versió ambi­en­tal con­tra tot el que soni a català, adqui­rei­xen més valor les acti­tuds indi­vi­du­als dels espa­nyols demòcra­tes que no com­par­tei­xen aquesta follia i ho fan públic, acti­tuds que hem d'agrair sin­ce­ra­ment.

El filòsof Aran­gu­ren ja adver­tia, en veu alta, els anys vui­tanta: “Els cata­lans teniu tota la raó del món, però a veure qui és el valent d'entre nosal­tres que els ho explica als nos­tres!” S'ha de tenir un sen­tit molt ètic de la vida per a això, perquè, ben mirat, per què hau­rien de fer-ho, per a ser mal vis­tos en un con­text social i un país, el seu, on con­ti­nu­a­ran vivint? Als 45 anys de la nega­tiva de Ser­rat de no anar a Euro­visió si no ho feia en català, la reacció espa­nyola ara seria dife­rent: infi­ni­ta­ment més vio­lenta i rabi­o­sa­ment contrària, vet aquí. De fet, si tan dolents som, si tant menys­preu ens tenen a la llen­gua que la per­se­guei­xen a tots els Països Cata­lans, si tanta repulsa els creem, si tanta inco­mo­di­tat els pro­voca de tenir-nos din­tre de l'estat, quin pro­blema hi ha perquè ens n'anem? Pot­ser hi tenen alguna cosa a veure les subs­tan­ci­o­ses xifres que, any rere any, els enviem en forma d'impos­tos?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia