Llei, realitat i oportunitat

Començaré amb l'evan­geli, no com a auto­ri­tat divina –això va per cadascú– sinó com a ele­ment fun­da­ci­o­nal d'una tra­dició reco­ne­guda. “El dis­sabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dis­sabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dis­sabte” (Marc 2:27-28); a propòsit del mateix: “Jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el tem­ple” (Mateu 12:6). Ho he escrit molts cops, però com que tants cops és dei­xat de banda no està de més tor­nar-hi: és immo­ral esgri­mir la llei con­tra la rea­li­tat col·lec­tiva i, si la llei hi va, no tan sols és legítim anar-hi en con­tra, sinó neces­sari. Per­me­tin-me que m'auto­citi: els grans can­vis de la història s'han fet con­tra la lega­li­tat vigent: con­tra la llei van demo­lir el mur de Berlín, van ins­tau­rar l'Església de Roma, la República Fran­cesa, els Estats Units d'Amèrica, la Unió Soviètica i el règim que l'ha subs­tituït, al marge si ens agra­den o no les rea­li­tats històriques que n'han per­vin­gut. Hi afe­giríem la majo­ria de grans ins­ti­tu­ci­ons que han can­viat la faç del món, i algu­nes que no tant, com la soi-disante actual democràcia espa­nyola. Cosa que ens duu a la qüestió al meu parer cen­tral en ter­mes estratègics, i que es revela sota la música dels qui argu­men­ten des de l'uni­o­nisme: una música auto­ritària, de fun­ci­o­nari que aplica la norma des de la taqui­lla, man­cada d'empa­tia i de neces­si­tat d'agra­dar i seduir, fins i tot de convèncer, perquè seguint Una­muno, no li calen al qui es creu en pos­sessió de tots els atri­buts morals i pràctics neces­sa­ris per vèncer, i per tant que no pot ni ha de pas­sar cap altra cosa.

Per aquí es pot anar més lluny. El règim espa­nyol és res­pec­ta­ble com a sub­jecte de llei? És una democràcia real? Mal que també ha estat dit un cop i un altre, també cal repe­tir-ho fins que faci efecte: recor­dem com es va cons­truir, pac­tada amb fran­quis­tes que ope­ra­ven des de la força però obli­gats per pres­si­ons inter­na­ci­o­nals, amb els canons dels tancs apun­tant-nos a tots, impo­sant rea­li­tats polítiques –la monar­quia al cap­da­vant– sense alter­na­ti­ves reals, de forma coer­ci­tiva, amb l'amenaça de pre­sen­tar això o el dal­ta­baix. Un meca­nisme intacte –amb els soci­a­lis­tes incor­po­rats sense que sem­bli treure'ls un minut de son– que per­met la per­vivència d'un monu­ment fran­quista com el Valle de los Caídos, que per­met man­te­nir a càrrec de l'erari públic una Fun­dación Franco, que sus­tenta un règim que no s'ha des­mar­cat de forma explícita –tam­poc implícita– de l'herència de l'ante­rior, els greu­ges mili­tars i civils del qual seguei­xen irre­solts, men­tre els seus pròcers man­te­nen les prer­ro­ga­ti­ves, un cas únic al món entre els estats de dret. Què té tot això de res­pec­ta­ble?

Des d'un marc de tal cate­go­ria moral, assis­tim a una mani­pu­lació cons­tant d'ele­ments d'auto­ri­tat, a con­ti­nus trànsits il·legítims de cate­go­ries, com el de pre­ten­dre que, ja que són espa­nyols, el destí dels cata­lans l'ha de deci­dir el con­junt dels espa­nyols, una fal·làcia bàrbara només sos­te­ni­ble des del menys­preu més abso­lut de la idea mateixa de democràcia.

Per aca­bar: es diu que qui vagi al cap­da­vant del procés és irre­lle­vant. Podrà ser-ho en ter­mes de prin­cipi moral, i encara això és dis­cu­ti­ble, però enmig d'una ope­ració política de l'enver­ga­dura de la pre­sent, sos­te­nir tal cosa és propi d'autis­tes. Cap acció relle­vant ha de ser con­si­de­rada al marge de l'efecte produït en l'entorn. Dec ser el pit­jor defen­sor que tindrà mai l'Artur Mas, però a banda del que se'n pugui dir a favor o en con­tra, tom­bar-lo del cap­da­vant del procés serà vist des de Madrid com una der­rota de l'inde­pen­den­tisme, i per tant com una victòria espa­nyola, i jugarà com a ele­ment clara­ment nega­tiu per a les aspi­ra­ci­ons sobi­ra­nis­tes. I, encara, en l'àmbit inter­na­ci­o­nal es perdrà un actiu iden­ti­fi­cat i reco­ne­gut –fac­tor també impor­tant entre els cata­lans matei­xos–, i farà un efecte anti­climàtic, d'incon­sistència, de vacil·lació, de dis­persió. Si ja és prou com­pli­cat fer enten­dre prin­ci­pis i qüesti­ons de fons, embar­car-se a haver d'expli­car un gest com aquest és lli­gar-se un mateix la corda al coll.