“El Marroc finança l’ocupació del Sàhara saquejant el territori”

Reconeixem que la situació és complicada, però fa 50 anys que resistim i lluitem perquè es compleixin les resolucions internacionals que ens donen la raó. Si analitzem el procés d’ocupació, podem dividir-lo en tres etapes. La primera va ser l’ocupació militar; la segona, l’arribada massiva de colons marroquins –actualment els sahrauís han quedat reduïts al 30% en els territoris–, i la tercera és l’espoli dels recursos econòmics, que ha rebut el suport tant del comerç internacional com de moltes empreses occidentals que, saltant-se les normes ètiques, polítiques i jurídiques, han cooperat amb les autoritats marroquines i obert negocis en els territoris ocupats sense tenir present que el Marroc saqueja i actua en contra de les disposicions internacionals que recullen que els recursos que exploten pertanyen al poble sahrauí. D’altra banda, he de dir que a les Nacions Unides el Sàhara és un país que és a la quarta comissió, o sigui, és un país que està en procés de descolonització, la qual cosa vol dir que malgrat que, lamentablement, va renunciar als seus drets i obligacions, formalment, de iure, l’Estat espanyol encara es considera la potència colonitzadora.

Al Sàhara Occidental ocupat hi ha la tercera reserva mundial de fosfats, la seva costa és una de les més riques del nord d’Àfrica i ara s’ha girat un altre problema.

Els sahrauís sempre hem pensat que quan s’acabessin els fosfats i els altres minerals, o fins i tot la pesca, o sigui quan ja ho hagués saquejat tot, el Marroc marxaria, però avui se’ns presenta un nou front que passa per l’energia renovable. El Marroc es presenta com un dels líders mundials de la transició energètica, de l’energia verda, però si mirem les estadístiques podem comprovar que més del 56% dels projectes que es venen com una millora per al conjunt de la societat estan en territoris ocupats. Ara han encetat una nova estratègia que no és altra que normalitzar l’ocupació portant inversors internacionals, als quals dona totes les facilitats i alhora els fa còmplices d’una il·legalitat. I no parlem tan sols d’empreses multinacionals sinó també de països com per exemple França, que fa pocs dies va prometre una inversió directa que serà del voltant de 150 milions d’euros en un projecte al nord del Sàhara, en els territoris ocupats. La costa del Sàhara té molta diversitat de peix i nosaltres ens preguntem: on es porta aquest peix?, o on van els tomàquets que arriben de Dakhla? Doncs als estats europeus. Quan parlem dels nostres fosfats tenim clar que no tan sols s’estan utilitzant per alimentar l’agricultura marroquina, sinó que també en compren Europa, Nova Zelanda, Austràlia, l’Índia i altres estats del món, la qual cosa ens confirma que si el Marroc pot mantenir l’ocupació és perquè després de 50 anys s’ha finançat amb l’ús il·legal de les riqueses del Sàhara Occidental.

Si ens atenim al mapa, podem veure que quan parlem de recursos naturals ens hem de situar en dues àrees. A la part oest del Sàhara, la que està sota control marroquí, és on se situa el 80% de tota la riquesa del Sàhara. A la part est, o sigui als territoris alliberats que estan separats de la part ocupada per un mur de 1.200 quilòmetres aixecat per l’exèrcit alauí, els marroquins hi van plantar deu milions de mines antipersones. La nostra feina va ser alliberar el terreny, deixar-lo net, però ara que s’ha trencat l’alto el foc i ha tornat a esclatar la guerra, els marroquins no tan sols han tornat a minar-ho tot, sinó que ens ataquen amb drons i aquests no diferencien entre el que és l’exèrcit sahrauí i una població civil que ha hagut de tornar a refugiar-se als campaments de Tindouf, a Algèria.

El 2012 els sahrauís van iniciar diversos procediment jurídics destinats a salvaguardar els recursos naturals i des d’aleshores diferents sentències, tant del Tribunal General de la UE com del Tribunal de Justícia de la UE –el 2015, 2016, 2018–, van concloure que el Sàhara Occidental és un territori separat i diferent del Marroc, sobre el qual el Marroc no té sobirania, ni el pot administrar. A més, van reconèixer que en els acords entre la Unió Europea i el Marroc hi havia un tercer actor implicat, el poble del Sàhara Occidental, que es veia directament afectat, i és per això que va determinar que aquells recursos no es podien explotar si el poble sahrauí no havia donat el consentiment. Una altra sentència del setembre del 2021 va deixar clar que l’ONU reconeixia que el representant legal del poble sahrauí era el Front Polisario.

El 4 d’octubre del 2024 el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) va sentenciar que el Sàhara Occidental ocupat no formava part dels acords entre la UE i el Marroc, i, alhora, el president de la sala, Koen Lenaerts, va aclarir que els acords comercials i pesquers entre la UE i el Marroc, que involucren el territori en tràmit de descolonització, havien de ser derogats en el termini d’un any.

Ni que ho digui. Massa vegades els sahrauís ens vam trobar que, tot i la contundència de les sentències, les institucions de la Unió Europea no tan sols no les complien sinó que havien negociat amb el Marroc una esmena que, explícitament, ampliava l’àmbit geogràfic dels acords al Sàhara Occidental. Més tard Rabat va organitzar una consulta interessada que volia utilitzar per amagar l’oposició del poble sahrauí als acords. No vam tenir altra sortida que buscar la reparació legal i demostrar que, quan la van organitzar, les autoritats marroquines no tan sols no havien comptat amb el parer dels sahrauís sinó que no havien fet diferenciacions entre la població que actualment habita el Sàhara i el poble sahrauí. En el dictat es recollia que ni la Comissió Europea ni el Seae (Servei Europeu d’Acció Exterior) havien consultat el poble del Sàhara, que és l’únic titular del dret a l’autodeterminació sobre el territori, i que la consulta s’havia fet essencialment a la població del territori sense tenir present que la majoria dels seus habitants actuals no pertanyen a un poble, el sahrauí, que en la seva major part, i des dels anys seixanta, viu a l’exili i ha trobat refugi a Algèria. Per a nosaltres aquella va ser una victòria important. Implícitament la sentència reconeixia que en els darrers 50 anys el Marroc no tan sols ha ocupat il·legalment un país sinó que si l’ha pogut mantenir ha sigut gràcies al saqueig d’uns recursos que pertanyen als sahrauís.

Hi ha empreses com Siemens Gamesa i d’altres que justifiquen la signatura de contractes amb el govern marroquí al Sàhara Occidental assegurant que volen “millorar la infraestructura energètica, que aportarà un valor real a les comunitats tant en l’àmbit local com nacional”, però el que no diuen és que s’associen amb una empresa propietat de la monarquia responsable de l’ocupació. Altres es treuen les puces de sobre remarcant que no fan política, però tant les unes com les altres saben que quan inverteixen en un territori ocupat es converteixen en actors polítics que obtenen beneficis del conflicte, ja sigui validant la coartada del Marroc que intenta netejar la seva imatge internacional presentant-se com un ferm defensor de l’energia neta –una excusa que li serveix perquè no es parli ni de la brutalitat ni de la il·legalitat de l’ocupació–, ja sigui presentant-se com la cara més amable del capitalisme verd, però alhora obtenen grans beneficis. Ara que el Marroc vol convertir Dakhla en un paradís turístic, s’ha vist com se subvencionaven diverses companyies aèries europees i ara allà hi arriben vols de baix cost. Podem dir que la Unió Europea i les empreses multinacionals –també n’hi ha de Rússia, l’Índia o Corea del Sud– són còmplices de mantenir i normalitzar el saqueig del territori i alhora fer que els sahrauís quedem a l’oblit.

És una barreja i és una vergonya. Per una banda, el Marroc sempre s’ha presentat com la porta de guàrdia perquè Europa pugui viure en pau, ja sigui controlant la immigració o aturant el terrorisme. Per l’altra, fa pocs anys es va donar el Morocco Gate, amb el qual Rabat va corrompre diversos eurodiputats per fer-los favorables a les seves tesis, fossin els acords de pesca, la marroquinitat del Sàhara o evitar les condemnes per les agressions als drets humans. Si el lobby marroquí ha arribat a Brussel·les, pensem que una cosa semblant ha passat a l’Estat espanyol, amb el qual té fronteres a Ceuta i Melilla. Hi ha una altra possibilitat que entra en el camp de l’especulació i és que el Marroc ha fet servir el programa Pegasus, l’ha utilitzat en contra de Pedro Sánchez i li ha trobat quelcom personal.

Això és una bestiesa, és el que ens faltava. El Washington Post va publicar un article en el qual se’ns relacionava falsament amb la guerra de Síria i no s’han deixat d’alimentar teories com la que recull que després d’una guerra civil Al-Qaida aconseguís el poder, o la que redueix la nostra lluita a un enfrontament entre Algèria i el Marroc, o la que assegura que el Polisario no té força per governar un estat, però en realitat, tal com va prometre Trump a Mohamed VI quan el Marroc va restablir relacions amb Israel, s’intenta presentar el Polisario com una organització terrorista estrangera i criminalitzar un moviment d’alliberament nacional reconegut pel dret internacional.