Armènia i Turquia: camí de la reconciliació?
La ferida del genocidi armeni comès per l’imperi otomà a principi del segle XX separa els dos estats
Les ràpides transformacions en curs al Caucas sud i a l’Orient Mitjà propicien un acostament bilateral
Erevan busca desprendre’s de la dependència de Rússia i Ankara vol estendre la seva influència a la regió
Des de les elevacions del terreny que envolten el centre de la ciutat d’Erevan, la capital d’Armènia, s’albira immutable el mític mont Ararat. Muntanya sagrada dels armenis, el Tractat de Kars signat entre turcs i soviètics el 1921 feu que quedés dins els límits de la República de Turquia. Al seu peu hi ha el municipi de províncies d’Igdir, a tocar de la frontera avui turco-armènia, delimitada pel riu Aras. Té el dubtós honor de ser l’indret on, des del 1999, hi ha instal·lat un desmesurat monument de 50 metres d’alçada amb forma de tres sabres, erigit en homenatge al “genocidi comès pels armenis contra els turcs” durant la Primera Guerra Mundial. La seva existència és un dels exemples més sòrdids del revisionisme històric promogut durant dècades per les autoritats turques en relació amb l’extermini d’1,5 milions d’armenis a mans d’un imperi otomà a les acaballes, iniciat l’any 1915.
A menys de 10 quilòmetres d’Igdir, la frontera que marca el riu Aras fa dècades que està tancada. Armènia i Turquia trencaren relacions diplomàtiques el 1993, arran del suport turc a l’Azerbaidjan durant la primera guerra de l’Alt Karabakh, i per l’ocupació de forces armènies de la regió azerbaidjanesa de Kalbajar, a principi d’aquell any. La ferida que separa ambdós països té, però, arrels més profundes, i es remunta als tràgics esdeveniments de fa cent anys.
De tant en tant, la història ofereix girs inesperats. En un món més inestable a cada any que passa, on els conflictes bèl·lics es multipliquen, les autoritats turques i armènies avancen ara vers un procés de normalització de les seves relacions bilaterals, iniciat el 2021. A diferència de l’intent fallit engegat el 2009 amb la signatura dels Protocols de Zúric, les ràpides transformacions geopolítiques que avui es viuen a la regió han adobat el terreny per a un procés que, en cas de reeixir, podria posar punt final a un dels litigis diplomàtics més antics i enquistats del planeta.
L’apropament que protagonitzen Ankara i Erevan està motivat per una necessitat compartida. Armènia necessita alliberar-se d’una tutela russa que s’ha demostrat nefasta per al seu interès nacional. Des dels anys noranta, les seves relacions hostils amb l’Azerbaidjan i Turquia van fer que el país esdevingués un quasi protectorat de Rússia com a garantia per a la seva seguretat. Tot i mantenir un acord de defensa mútua, i ser membre de la Unió Econòmica Eurasiàtica i de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva impulsades per Moscou, durant la segona guerra de l’Alt Karabakh del 2020, i especialment amb l’ofensiva llampec que permeté a Bakú conquerir la totalitat d’aquell territori i expulsar-ne la població local armènia el setembre del 2023, Moscou no només va mirar cap a una altra banda, sinó que va donar suport fàctic als interessos de l’Azerbaidjan.
Conjunció de necessitats
Des del 2021 les forces armades azerbaidjaneses han portat a terme freqüents ofensives limitades contra el territori armeni, però la posició russa ha estat de no-intervenció, a fi de no erosionar uns lligams amb Bakú que Moscou considera estratègics. L’aposta armènia de sotmetre’s al patronatge geopolític rus com a pilar de la seva independència s’ha desmuntat com un castell de cartes. Les seves fronteres estan amenaçades, i la seva sobirania, condicionada per la seva dependència envers Rússia, en àmbits com l’energètic, les exportacions de minerals, els ferrocarrils o el subministrament d’armament. Amb 3.000 militars russos presents a la base de les forces armades russes situada a la ciutat armènia de Gyumri, i guardes de l’FSB rus fins fa poc vigilant les seves fronteres amb Turquia i l’Iran.
Mitjançant un gir geopolític històric impulsat pel primer ministre Pashinian, Armènia busca ara superar aquesta dependència, una estratègia que implica maximitzar els seus vincles amb altres països. En primer lloc, en matèria de defensa i subministrament d’armament, amb països com ara França, l’Índia o la veïna Iran. També, apropant-se a la UE, la integració a la qual fou fixada pel Parlament armeni al març com a objectiu en política exterior. I als EUA, amb qui Armènia signà un acord d’associació al gener per a la intensificació de relacions.
Amb un Azerbaidjan cada cop més agressiu i que ha entès que el recurs a la força li pot permetre avançar en els seus objectius polítics, les actuals autoritats armènies han assumit que el manteniment de la seva independència passa, per damunt de tot, per normalitzar les relacions amb els veïns, un cop el litigi històric per l’Alt Karabakh ha quedat definitivament resolt a favor de Bakú. Donada l’amenaça existencial que per a Armènia representen les ambicions expansionistes azerbaidjaneses envers la regió armènia de Syunik, al sud del país, i tot i l’estat avançat de les negociacions per delimitar les fronteres entre ambdós països i normalitzar les relacions, Erevan veu en l’acostament a Turquia un factor que pot tenir un efecte positiu en el seu litigi amb l’Azerbaidjan, donada la gran influència turca sobre aquest.
Finalment, Erevan aspira també a superar el seu aïllament regional. Amb les fronteres tancades amb Turquia a l’oest i amb l’Azerbaidjan a l’est, des de principi dels noranta el seu accés a l’exterior per via terrestre s’ha vist limitat a la seva frontera amb Geòrgia al nord, d’uns 200 km, i la que comparteix amb l’Iran al sud, de 44 km. Aquesta condició ha llastrat el seu desenvolupament econòmic i industrial, i la reobertura de fronteres podria permetre als productes armenis accedir als mercats turc i de la UE amb més facilitat, i participar de projectes d’integració en infraestructures.
La normalització de les relacions amb Armènia també respon a l’interès de Turquia. Erdogan aspira a estendre la influència turca al Caucas sud, on ja té unes excel·lents relacions amb Geòrgia i especialment amb l’Azerbaidjan. Juntament amb l’Àsia central, es tracta de l’altra regió de l’espai postsoviètic —considerat per Rússia com el seu “estranger proper”— on Turquia busca incrementar presència, aprofitant l’afebliment de Rússia i la disminució de la seva capacitat de projectar-hi poder arran del gran desgast geopolític que li ha generat l’agressió militar a gran escala contra Ucraïna iniciada el 2022.
El restabliment de les relacions diplomàtiques amb Armènia i la reobertura de fronteres pot permetre obrir noves vies per a la connectivitat regional, en les quals Turquia també està interessada. La principal, la que podria passar per la regió del sud d’Armènia de Syunik, unint Turquia i el territori azerbaidjanès de Nakhtxivan, amb la part principal de l’Azerbaidjan. Mitjançant una visió compartida amb la UE, Ankara veu el Caucas sud com una porta d’accés a l’Àsia central i a la regió del Caspi, i potencialment a la Xina, a través del projecte del Middle Corridor, una ruta logística i comercial que evita creuar territori rus i iranià. La consolidació d’aquesta ruta incrementaria el valor geoestratègic de Turquia com a centre neuràlgic de la placa eurasiàtica.
L’estratègia diplomàtica aplicada és gradual. Des de finals del 2021, Turquia i Armènia han mantingut un canal formal de comunicació a través d’enviats especials, encarregats d’explorar vies per a la normalització, i s’han produït diverses reunions bilaterals, especialment a Viena. El 2022, es van restablir els vols directes entre Istanbul i Erevan, i el febrer de 2023, alguns punts fronterers tancats des de feia més de tres dècades van ser oberts per primer per permetre que ajuda humanitària enviada des d’Armènia pogués arribar als territoris turcs afectats pel terratrèmol que va segar la vida de 55.000 persones. El març d’enguany, el punt fronterer de Margara-Alican fou obert durant deu dies, perquè ajuda humanitària armènia pogués arribar fins a Síria creuant territori turc.
S’espera que l’aprofundiment gradual de la cooperació tècnica permeti progressar a nivell diplomàtic, i una reobertura parcial de fronteres. Així i tot, els avenços no són senzills. El juliol de 2022 s’acordà la reobertura d’alguns punts fronterers terrestres per a ciutadans de tercers països, una mesura que encara no s’ha aplicat, ja que Turquia la supedita a l’avenç de les negociacions que Armènia manté amb l’Azerbaidjan.
El 13 de març d’enguany la televisió pública armènia retransmeté un esdeveniment sense precedents: l’entrevista que el primer ministre Pashinyan va donar a un grup de periodistes de mitjans turcs. En el marc d’aquesta, va refermar la idea que, a diferència del que havia passat fins llavors, el reconeixement del genocidi armeni per part de Turquia ja no és una condició per a la normalització de les relacions. Aquesta difícil renúncia li ha comportat nombroses crítiques internes, especialment d’organitzacions de la diàspora. Són, però, cada cop més els armenis que defensen que, per poder garantir la seva supervivència en el món del present, cal deixar enrere el passat.
A un centenar de quilòmetres al nord d’Igdir hi ha les runes d’Ani. Capital esplendorosa del regne medieval armeni dels Bagratuni, avui tan sols perviuen dempeus les restes d’alguns dels seus antics temples i part dels seus murs antany imponents. Durant dècades han estat negligides per les autoritats turques, però fa uns anys s’han iniciat algunes intervencions de manteniment per evitar que el deteriorament vagi a més. Tan sols les aigües del riu Akhuryan separen aquest indret ancestral del territori de l’actual República d’Armènia, ben visible a l’altra riba. El pont de pedra que fa segles el travessava també està en runes. Armènia i Turquia han acordat reconstruir-lo com a part del restabliment de les relacions, però la realització d’aquest projecte sembla que és lluny, tan lluny com la mateixa reconciliació definitiva entre ambdós països. Ara, però, hi ha un camí traçat per on poder avançar.
