Ponts turcoarmenis des de la base
La falta de relacions institucionals entre Turquia i Armènia ha fomentat les iniciatives de la societat
La cultura i l’art s’han convertit en eines destacades per a la cohesió entre les dues comunitats
‘Hello’, sobre el fotògraf d’origen armeni Ara Güler, serà el primer film coproduït conjuntament
Per a molts armenis d’Istanbul, l’estiu porta el nom de Kinilada, una de les illes dels Prínceps, un arxipèlag a prop de la metròpolis que es considera un districte de la ciutat. Antigament, aquestes illes eren la segona residència de les minories religioses que vivien a Turquia i, en concret, a Kinilada hi anava a passar els estius la comunitat armènia. Actualment, pots passejar-te per aquesta illa i, a través de l’aplicació Kardes –que en turc significa ‘germà’–, pots descobrir la història de la comunitat: la casa de Hagop Ayvaz, actor i dramaturg armeni que va portar el teatre turc arreu; l’església armènia Surp Krikor Lusavoriç; el teatre Atamyan, on es representaven obres en armeni; l’escola armènia Nersesyan, i el camp de futbol Hrant Barsamyan, on jugaven grecs i armenis, són algunes de les parades de la ruta guiada que proposa Kardes i que recorre l’illa de nord a sud.
L’aplicació té la voluntat de preservar la memòria del patrimoni de l’actual Turquia, posant atenció a les minories ètniques i religioses que hi viuen. L’organització que va crear la iniciativa porta el nom de Fundació Hrant Dink –en honor del periodista turcoarmeni assassinat el 19 de gener del 2007 per un ultranacionalista turc– i ha ideat diversos projectes que són eines de cohesió entre les comunitats armènia i turca. Per exemple, tot i tenir les fronteres tancades entre els dos països des del 1993, des del 2009 la fundació organitza un intercanvi entre periodistes turcs i armenis durant una setmana al país veí.
Una de les participants en el programa el 2018 va ser la periodista turca Isin Eliçin. Des del 1999, ha anat fet un seguiment de les relacions entre les dues comunitats: “La primera vegada a Turquia que es va commemorar el genocidi armeni en un lloc públic, a la plaça Taksim, jo vaig ser una de les poques persones que hi van participar. D’aquesta manera, vaig començar a tenir una relació amb la comunitat armènia a Turquia. Vaig intentar transmetre les veus d’aquells que poden portar les seves pors i el genocidi a l’agenda. Per això, la visita a Armènia, el fet que hi fos convidada, crec que és per la meva relació amb la comunitat armènia a Turquia.”
Defensa també que la visita va ser possible gràcies a la Fundació Hrant Dink, atès que falta una voluntat política d’apropar els països: “En general, els mitjans turcs, tot i tenir recursos, gasten diners en la política exterior d’Ankara. Per exemple, envien reporters a Síria en lloc d’Armènia. Va ser una experiència molt important per a mi. En la mirada dels armenis cap a nosaltres, els periodistes turcs, vaig veure que encara queda una ferida, potser perquè no hi ha diàleg, potser perquè la política dificulta que la gent tingui relacions.”
Implicació dels joves
La falta de contacte institucional i la inestabilitat política ha portat a la necessitat d’organització social per continuar teixint relacions entre les dues comunitats. Per tant, les iniciatives a Turquia per crear aquests vincles es construeixen des de la societat civil. El diari Agos –mitjà cofundat pel periodista Hrant Dink– és una publicació que, des del 1996 i setmanalment, treballa per buscar punts en comú: publica per informar la comunitat armènia, però a la vegada per apropar-la a la turca, i ho fa en les dues llengües. “Abans, la paraula armeni era un insult per les connotacions negatives que tenia; amb Agos volíem aconseguir un discurs conciliador”, deia en una entrevista el periodista. La mateixa missió la tenia l’editorial Aras Publishing House, també cofundada per ell el 1993, i en què es publicaven llibres d’autors armenis de manera bilingüe.
La cultura i l’art també han estat clau per construir ponts. Una mostra va ser el 24 d’abril del 2012, el dia de la commemoració del genocidi armeni, quan 42 músics turcs es van unir per interpretar una versió d’Un dia plujós d’abril, una cançó folklòrica d’Armènia.
Més recentment, aquest maig, es va anunciar la pel·lícula biogràfica Hello, que parla de la vida d’Ara Güler, fotògraf turcoarmeni: serà el primer film coproduït per Turquia i Armènia. “En un moment en què la col·laboració artística pot ser un catalitzador per a la curació i la connexió, Hello pretén demostrar el poder que té cinema per transcendir les fronteres, fomentar la comprensió mútua i celebrar el patrimoni compartit”, publicaven els directors.
Les generacions més joves també han participat en la promoció d’aquesta pau. Moush, sweet Moush: mapping memories from Armenia and Turkey és una publicació feta arran d’un intercanvi d’estudiants universitaris turcs i armenis. Moush, on es va fer l’intercanvi, és una ciutat del sud-est de l’actual Turquia, però que ha estat habitada històricament pels armenis i té una rellevància significativa per a la comunitat.
Testimonis vius
Durant la trobada es van fer 21 entrevistes, que es van plasmar en forma d’assajos que explicaven la història del lloc i, en conseqüència, de les dues comunitats: “Una excel·lent descripció i conclusió per a la majoria de les històries que hem sentit a Moush seria la resposta d’un dels entrevistats quan li vam demanar directament sobre el seu origen ètnic. L’home va quedar en silenci per un moment i va respondre: «No ho sé... No ho sé… Però pateixo.»”
