Trump encén el Pròxim Orient

Els Estats Units estan immersos en un dels episodis més delicats de la seva política exterior recent. La seva implicació directa en els bombardejos contra instal·lacions nuclears iranianes, en col·laboració amb Israel, ha tornat a situar Washington al centre d’una tempesta geopolítica amb conseqüències imprevisibles. L’operació, duta a terme la matinada de dissabte amb avions B2 i míssils Tomahawk, ha posat fi a mesos d’ambigüitat estratègica i ha fet esclatar les alarmes diplomàtiques arreu del món.

El president Donald Trump va qualificar els atacs d’“èxit militar espectacular” i els va justificar com una resposta “preventiva i proporcional” a l’amenaça que, segons ell, representa el règim iranià. L’escalada es va produir després que Teheran rebutgés les darreres propostes de diàleg sobre el seu programa nuclear, en un context marcat per una retòrica cada vegada més bel·ligerant i una mobilització constant de tropes nord-americanes a la regió.

Al cor d’aquesta crisi, la política interior nord-americana també s’ha tensat. Tot i que una part important del Partit Republicà dona suport a l’ofensiva, han sorgit discrepàncies dins la mateixa formació. La congressista Marjorie Taylor Greene, per exemple, ha qüestionat l’estratègia de Trump i ha advertit que una nova guerra al Pròxim Orient podria posar en perill els interessos dels Estats Units. Dins del Partit Demòcrata, el rebuig de l’ofensiva és gairebé unànime. Figures destacades de la formació com el senador Bernie Sanders i la congressista Alexandria Ocasio-Cortez han alertat dels riscos d’un conflicte obert amb l’Iran i han denunciat la manca de control parlamentari sobre la decisió d’anar a la guerra.

Per a Daniel Kurtzer, exambaixador dels Estats Units a Israel, “els Estats Units haurien de posar fi a aquesta guerra, no unir-s’hi”. En declaracions a El Punt Avui, hi afegeix que “només la diplomàcia pot evitar una escalada desastrosa”. Altres analistes, com Karim Sadjadpour i Ray Takeyh, adverteixen que l’Iran podria utilitzar els atacs com a justificació per reactivar amb més força el seu programa nuclear.

Trita Parsi, vicepresident executiu del Quincy Institute, considera que, amb la decisió de bombardejar tres instal·lacions nuclears iranianes, Trump ha encetat “un camí perillós que pot portar els Estats Units a una guerra total al Pròxim Orient”, just el tipus de conflicte que, recorda, “havia promès evitar” en arribar al poder. En una entrevista amb El Punt Avui, Parsi adverteix que aquesta ofensiva no destruirà el programa nuclear de l’Iran, sinó que provocarà la seva reconstrucció amb una determinació encara més gran per desenvolupar armes nuclears. A més, assenyala que totes les tropes i ambaixades nord-americanes a la regió es troben ara en una situació de risc elevat.

Un antic membre d’intel·ligència naval dels EUA, coneixedor de l’estratègia nord-americana a la regió, explica a aquest diari, en condició d’anonimat, que si bé l’estratègia era “contenir sense intervenir”, l’Iran va travessar certes línies vermelles que van acabar justificant un atac de les magnituds del registrat dissabte. La mateixa font assenyala que el Pentàgon ja havia reforçat la seva presència militar al golf Pèrsic i a la Mediterrània oriental, amb portaaeronaus, sistemes antiaeris, submarins nuclears i tropes especials, tot reposicionat com a mesura dissuasiva.

Els poders de guerra del president dels Estats Units han tornat a ser objecte de debat arran d’aquesta ofensiva. L’actuació de Trump ha posat de nou en qüestió fins a quin punt el cap de l’executiu pot ordenar accions militars sense l’aprovació explícita del Congrés. La Resolució de Poders de Guerra, aprovada el 1973 com a resposta a l’excés de poder presidencial durant la guerra del Vietnam, pretén limitar la capacitat del president per involucrar les forces armades en conflictes sense el consentiment del legislatiu. Segons aquesta llei, el president ha de notificar al Congrés qualsevol desplegament militar en un termini de 48 hores. Si no hi ha autorització en un màxim de seixanta dies, les tropes han de ser retirades amb un període addicional de trenta dies per garantir una retirada segura.

Tanmateix, diversos presidents, com en aquest cas Trump, han sostingut que operacions limitades com els atacs aeris sense presència de tropes terrestres no constitueixen hostilitats en el sentit estricte de la norma i, per tant, no requereixen ni notificació ni autorització prèvia.

Històricament, els Estats Units han estat el principal aliat d’Israel, amb més de 150.000 milions de dòlars en assistència militar. Tanmateix, l’aliança amb el govern de Netanyahu, cada cop més bel·ligerant, està posant a prova la capacitat de Washington per actuar com a força moderadora. Alguns analistes alerten que Tel Aviv vol arrossegar els EUA a una guerra que no pot sostenir sol.

La reacció institucional també ha estat desigual. L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA), encarregada de supervisar el compliment dels tractats nuclears, ha expressat una “profunda preocupació” per la destrucció de les instal·lacions i l’impacte que això pot tenir sobre la supervisió internacional. Human Rights Watch, per la seva banda, ha instat totes les parts a complir el dret humanitari i a evitar víctimes civils.

Mentrestant, Trump aprofita l’ofensiva per refemar-se com a líder en temps de crisi i recuperar centralitat política en un escenari internacional cada cop més volàtil. L’estratègia li permet de marcar l’agenda i exhibir determinació, però comporta riscos considerables: pot activar resistències internes, desgastar la imatge global dels Estats Units i dificultar les relacions amb aliats clau. Al mateix temps, l’Iran es reorganitza, les milícies actuen amb més llibertat i les cancelleries internacionals observen amb inquietud els pròxims moviments de Washington.

En aquest nou tauler geopolític, el lideratge nord-americà es veu qüestionat tant des de dins com des de fora. Els Estats Units volen mantenir la iniciativa estratègica, però la seva capacitat per marcar el rumb global dependrà ara del marge que li concedeixi una opinió pública dividida i una comunitat internacional cada cop més escèptica. La clau serà si sabrà combinar força i diplomàcia sense caure en el parany d’una guerra sense sortida.

En paral·lel, les institucions nord-americanes hauran de demostrar si són capaces de contenir els impulsos presidencials i restablir els equilibris de poder en matèria de política exterior. L’ombra del Pròxim Orient torna a planar sobre Washington, que es troba una vegada més davant la disjuntiva entre intervenció i moderació, entre hegemonia i responsabilitat.