Netanyahu i l’hora de la veritat

Un Benjamin Netanyahu rejovenit s’adreça aquests dies als ciutadans d’Israel amb un rostre diferent. Els darrers mesos, el primer ministre s’havia acostumat a comunicar-se amb l’exterior enregistrant vídeos parapetat des de l’interior d’un despatx. Però ara, el Netanyahu confiat ha tornat. Mentre els míssils iranians envien desenes de milers d’israelians cada dia als búnquers, el mandatari es deixa veure entre les runes dels edificis bombardejats a ciutats israelianes esperonant el país en una guerra contra el que considera una “amenaça existencial”.

Des dels atacs que Hamàs va llançar contra Israel l’octubre de 2023, el líder israelià emprèn aventures militars a múltiples països de la regió en el que molts perceben com una fugida endavant per evitar la rendició de comptes i mantenir-se al poder. Després de vint mesos mantenint les tropes ocupades a diversos fronts, la realització de la guerra contra l’arxienemic iranià amb el suport dels EUA fa realitat el que molts analistes eleven a una obsessió personal del primer ministre.

Netanyahu, el polític més poderós en la història d’Israel, és objecte d’una ordre de crida i cerca per part de tribunals internacionals per suposats crims de guerra a la Franja de Gaza, on s’investiga si l’exèrcit israelià hi podria està cometent un genocidi. A Israel, els tribunals del país investiguen Netanyahu per diversos casos de corrupció, la seva popularitat es va veure afectada pel fracàs que va propiciar l’ofensiva de Hamàs i les enquestes suggereixen que patiria per revalidar una coalició que el mantingui al poder, fet que incrementaria la seva vulnerabilitat legal en cas de perdre la cadira de primer ministre. Però aquests dies, als 75 anys, Netanyahu es troba a si mateix amb l’oportunitat de canviar el seu llegat mitjançant el derrocament del govern iranià.

Israel va provocar un punt d’inflexió regional el divendres 13 de juny passat. La vigília s’havia conegut que els EUA i l’Iran durien a terme aquell diumenge la sisena ronda de negociacions al voltant del programa nuclear iranià. Les dues parts semblaven encara distanciades. La proposta dels EUA exigia la fi total de l’enriquiment d’urani iranià, encara que fos per propòsits civils. Aquest era un element conflictiu: la legislació internacional no prohibeix l’enriquiment d’urani i Teheran no té cap motiu per acceptar aquesta condició. La contraproposta de l’Iran implicava limitar l’enriquiment a canvi de deixar enrere les sancions nord-americanes que castiguen l’economia del país. Tot i això, Donald Trump afirmava que eren “a prop d’un bon acord”. I hi afegia: “No vull que Israel hi intervingui, perquè el rebentaria [l’acord].” Hores després, Israel hi intervenia.

La matinada d’aquell divendres, més de 200 avions de guerra israelians van travessar el Pròxim Orient per colpejar l’Iran. Els atacs van apuntar contra instal·lacions del programa nuclear d’aquest país, van eliminar tres destacats líders militars, van prendre la vida de diversos científics nuclears i van matar també molts civils, entre els quals infants. Un dels bombardejos va caure sobre la residència d’un dels representants iranians en les converses nuclears amb els EUA, que va quedar malferit.

Durant els darrers deu dies, els exèrcits israelià i iranià intercanvien míssils cada dia. En aquest context, Netanyahu ha aconseguit arrossegar els EUA a la guerra contra l’Iran. Trump, que havia promès posar fi a les guerres a Ucraïna i a la Palestina històrica, va ordenar diumenge el bombardeig contra tres instal·lacions nuclears a l’Iran.

L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica va declarar ahir que és impossible valorar els danys causats contra centres nuclears, però va indicar que creu que podrien ser “molt significatius” a causa de “la càrrega explosiva utilitzada”.

El líder suprem de l’Iran, Ali Khamenei, va pronunciar-se diumenge per primer cop des dels atacs nord-americans en un breu comunicat en què afirmava que “l’enemic sionista està sent castigat ara mateix”. Les paraules de Khamenei, que està gairebé incomunicat i amagat en algun indret desconegut per por de ser bombardejat, van arribar poc abans que un únic míssil superés dilluns els sistemes de defensa i impactés contra el terra. Va fer-ho a la ciutat israeliana d’Ashdod, sense causar víctimes registrades.

Mentrestant, Israel va colpejar ahir amb èxit nombrosos indrets a l’Iran. Israel Katz, ministre de Defensa israelià, va anunciar que l’exèrcit estava atacant “objectius i símbols del règim opressor de Teheran”. La llista inclou instal·lacions de la Guàrdia Revolucionària, alguns dels mateixos punts nuclears que els Estats Units ja havien bombardejat i també la porta d’accés a la temuda presó d’Evin, a Teheran, que reté presos polítics.

En més d’una setmana de guerra, alguns recomptes indiquen que els bombardejos israelians han mort a l’Iran més de 700 persones, de les quals més de 285 serien civils. Els atacs també han causat milers de ferits. Durant el mateix període, Teheran ha llançat contra Israel més de 500 míssils i més d’un miler de drons. Les operacions iranianes han causat a Israel almenys 24 víctimes mortals i milers de ferits.

Els sistemes de defensa israelians aturen gairebé tots els projectils, però les capacitats iranianes continuen deixant imatges de destrucció inèdites a Israel des de l’inici de la guerra regional el 2023.

L’Iran aplica l’ull per ull. Després que Israel hagi perpetrat atacs contra instal·lacions i experts nuclears, l’Iran va fer caure un míssil la setmana passada contra l’Institut de Ciències Weizmann, a un municipi proper a Tel-Aviv. L’atac va destruir o danyar diversos departaments del centre, que, tot i ser multidiscriplinar, té lligams amb projectes de defensa. “Això és una victòria moral per a l’Iran”, va dir a la premsa Oren Schuldiner, del destruït departament de biologia molecular: “Han pogut fer mal a la joia de la corona de la ciència a Israel.”

Tal com ha fet en altres indrets castigats pels bombardejos iranians, Netanyahu va adreçar-se a les runes de l’institut Weizmann per convertir aquell cop rebut en motivació: “Aquí és on trobem la mobilització i el poder de la nació, en la seva disposició a assumir el preu per tal d’eliminar l’amenaça existencial de les nostres vides.”

Desenes de milers d’israelians que no estan disposats a pagar aquest preu se n’han anat d’Israel durant els darrers dies. Alguns, de manera terrestre pel Sinaí egipci o via Jordània. D’altres, mitjançant embarcacions marítimes. Saben, perquè així els ho ha fet saber el govern d’Israel, que la guerra amb l’Iran serà “tan llarga com calgui”. Ahir, l’aeroport de Tel-Aviv va reobrir de manera parcial després d’haver tancat després dels atacs nord-americans contra l’Iran.

En un aparent intent de limitar el temor a un conflicte llarg, el mateix Netanyahu va advertir diumenge que Israel “no serà arrossegat a una guerra de desgast amb l’Iran” i que “els combats s’aturaran quan els objectius s’hagin assolit”. Però a Gaza, al Líban i a Síria, Israel ha canviat els seus objectius diverses vegades a mesura que se li presentaven noves oportunitats.

Després d’apuntar contra Teheran en nom de la lluita contra la creació de la bomba atòmica, tot sembla indicar que Netanyahu no s’aturarà fins a derrocar el règim de Khamenei. Des d’octubre de 2023, l’exèrcit d’Israel ha desmantellat bona part de la xarxa d’actors militars proiranians que envoltava i amenaçava Israel. Israel ha debilitat Hamàs a Gaza, ha fet el mateix amb Hezbol·là al Líban i pel camí ha vist com queia el govern de Baixar al- Assad a Síria. Ara, amb l’excepció dels houthis del Iemen, l’Iran està sol.

Netanyahu repeteix des de mesos enrere que vol canviar l’ordre del Pròxim Orient i l’Orient Mitjà i veu la caiguda de Teheran com el colofó per culminar el projecte. El primer ministre, que podria ser davant de l’hora de la veritat en l’objectiu regional que ha definit la seva carrera política, atrau Trump cap al mateix propòsit. Diumenge, el president dels EUA va publicar un missatge que l’acostava per primer cop a allò que desitja Israel: “Si l’actual règim iranià és incapaç de fer l’Iran gran de nou, perquè no hi hauria d’haver un canvi de règim?”