Lluita pel finançament local

La Garriga enfonsa les seves arrels en la prehistòria. Conserva les petjades del paleolític, el neolític, l’edat de bronze. També els romans hi van fer estada, entre els segles I aC i IV dC. Aquesta vila, de sempre lloc de pas i estada entre Barcelona i Vic, va ser dispersa fins a mitjan segle XIV, que és quan es comença a formar un nucli urbà que es va acabar configurant com la població actual que coneixem. Tot plegat ha deixat un llegat patrimonial divers, també memòria democràtica, amb el record d’un dia tràgic, el 29 de gener de 1939, quan l’aviació italiana va bombardejar el nucli urbà. Al llarg dels anys les han vist de tots colors, a la Garriga. Als anys seixanta del s. XX, com a tants indrets, van acollir molts nous veïns, que provenien d’altres punts de l’Estat, sobretot d’Andalusia. I també com a tants pobles de Catalunya, aquesta onada migratòria va fer que es creessin nous barris. La transformació no s’atura, però, com evidencia una reivindicació que surt amb força des del govern garriguenc i que fa present que l’administració local és, cada vegada més, la referència per al ciutadà. L’alcaldessa, Meritxell Budó, presidenta també de l’Associació Catalana de Municipis, fa temps que posa damunt de la taula el debat sobre el finançament local, justament per això, perquè els ajuntaments ja són grans, majors d’edat. La queixa és generalitzada: s’ha d’actualitzar la norma que ho regula. El finançament és el moll de l’os i per aquest motiu tant és el color polític dels governs locals. En aquests vint anys, els ajuntament han vist reduir els seus recursos, mentre que les competències van en augment. Un exemple seria la reducció de la recaptació de l’impost sobre les plusvàlues, o l’acumulació de milers de milions de romanents que estan congelats o el fet d’haver de repercutir en els impostos municipals el fet que els municipis catalans estiguin a la cua del finançament. Un mecanisme compensatori, aquest últim, que l’ACM considera injust. És impossible rebaixar impostos, afirmen, si es volen garantir uns serveis públics mínims de qualitat. En resum, els municipis necessiten recursos i llibertat per decidir a què i com els destinen. Per respondre a la necessitat dels ens locals s’ha arribat a parlar de mancomunar serveis, fins i tot de fusionar municipis. Sobre això, l’alcaldessa garriguenca ho té clar: “La solució passa per finançar de manera correcta els municipis, i això de mancomunar o fer desaparèixer municipis no ens porta enlloc. El que cal fer és finançar correctament i tractar els governs locals com administracions majors d’edat, i no com s’està fent, que se’ns tutela d’una manera que no s’aplica a cap altra administració.” Les regles fiscals són “totalment injustes i innecessàries”. Impedeixen, diuen, que tot i tenir recursos no es pugui invertir com voldrien, per no trencar les regles del joc i acabar sent objecte d’un pla de sanejament econòmic. “Tenim capacitat de gestió, no defugim responsabilitats, però cal que se’ns financi adequadament.” I cal que es permeti actuar amb lliure albir. La llei de finançament local és del 2004, i té un context diferent de l’actual, mantenen. “Ara estem prestant molts més serveis, fins i tot alguns que pertoquen a altres ens supramunicipals. Els ciutadans venen a nosaltres, a demanar-nos l’acompanyament que haurien de fer d’altres. D’acord, ja ho farem nosaltres, però amb finançament.”