“Ens vam anar a casar a Sitges per tranquil·litat”

La Gema i en Gael, aleshores la Magda, es coneixien de ben joves quan formaven part de la mateixa colla d’amics. Tots dos recorden tot el rebombori que es va generar arran de l’aprovació de la llei per legalitzar els matrimonis de gais i lesbianes. “Escoltava els comentaris dels meus pares, escandalitzats, i jo encara no els havia dit que estava amb una noia”, assenyala la Gema d’un procés que li va costar d’explicar i que per als seus pares va ser “complicat” d’acceptar. Com a parella homosexual, asseguren que com a dues dones s’han sentit “més observades” que no pas en la situació actual, en què la transició d’en Gael cap a home els fa passar “desapercebuts” com a parella heterosexual.

La Gema, que és la mare biològica dels seus dos fills, explica que s’havien trobat “tractades de manera diferent” quan anaven a dinar tota la família i els demanaven si volien pagar per separat donant per suposat que eren dues amigues. “La mirada externa és la que més costa que et consideri com una família”, es lamenta dels prejudicis que encara hi ha en la societat que en tot moment els ha garantit l’acompanyament sanitari i les baixes de maternitat. En Gael, però, reconeix que per casar-se van escollir celebrar-ho a Sitges “per tranquil·litat” perquè encara feia “cosa celebrar-ho segons a quin lloc”, mentre que avui en dia creu que està més acceptat. En aquell moment encara no tenien clar si volien ser mares però van plantejar una celebració amb els amics i que no feien “res prohibit”. És el mateix sentiment de llibertat que va sentir en Gael el dia en què es va aprovar la llei: “Algun dia ho podrem celebrar nosaltres.” Encara recorden les cares d’expectació dels veïns de Vilanova i la Geltrú, quan van sortir vestides de núvia a les portes de l’ajuntament. Vint anys després creuen que s’han assumit en la societat els matrimonis de persones del mateix sexe com una celebració més. “Som una minoria però no hem tingut cap problema ni a l’escola ni enlloc”, expliquen de la convivència en un poble petit com és Hostalric, on es van instal·lar a viure per feina i on han nascut les criatures. “M’he sentit estimat i amb tot el suport”, diu en Gael, quatre anys després d’haver iniciat la transició. Explica que va ser després de la pandèmia quan amb ajuda va aconseguir verbalitzar el que portava a dins però no n’era conscient: volia ser nen. “No tens el coneixement i després quan tens una família costa fer el pas”, defensa en Gael, que reconeix que va ser un “xoc” que han hagut de treballar com a parella amb acompanyament psicològic. Coincideixen que els fills ho han acceptat amb “naturalitat”, mentre que com a parella i després d’anys de lluita per prendre posició com una família monoparental de dues dones, tornen a ser una parella heterosexual i “ningú els mira” si van agafats de la mà pel carrer. “És bo i trist a la vegada”, diu en Gael d’uns prejudicis i pors que viuen les parelles homosexuals i que pateixen les dones trans. “Pots entendre-ho o no però s’ha de respectar.”