20 anys d’un “sí, vull” igualitari
Es compleixen dues dècades de l’aprovació de la llei de matrimonis entre persones del mateix sexe
El col·lectiu LGTBI celebra els drets reconeguts però alerta del retrocés davant els discursos homòfobs
Avui es compleixen 20 anys de l’aprovació del matrimoni entre persones del mateix sexe a l’Estat espanyol. Uns dies després, l’11 de juliol, va tenir lloc el primer casament d’una parella gai a Madrid. “Ha sigut un avenç per a les famílies i el col·lectiu sencer”, destaca Katy Pallàs, durant 11 anys presidenta de l’FLG-Associació de Famílies LGTBI de Catalunya, que reconeix que la legalització dels matrimonis igualitaris va canviar “el panorama” per relacionar-se amb l’entorn, la família i els amics. “S’havia creat una microcultura gai però ens havíem de donar a conèixer perquè la desconeixença provoca el rebuig”, destaca Pallàs de l’avenç brutal que va suposar l’aprovació de la llei.
Catalunya sempre s’ha avançat en matèria d’igualtats i quatre mesos abans que s’aprovés el matrimoni igualitari es va regular la coparentalitat, perquè dins la parella els dos membres tinguessin els mateixos drets reconeguts per criar els fills. Tot i que la llei equiparava els mateixos drets que les parelles heterosexuals, sempre es trobaven “pals a les rodes”, diu Pallàs, sobretot quan havien de registrar les criatures. Els primers anys des de l’associació de famílies recorden com van ser motiu d’estudi per part de grups de recerca de les universitats per saber com creixien aquests infants sense referents masculins o femenins a casa. “La conclusió és que teníem fills més empàtics i la percepció de les relacions amoroses eren més igualitàries”, destaca Pallàs d’un procés amb molt de treball per guanyar “la confiança i l’autoestima” d’un col·lectiu durant molts anys perseguit i estigmatitzat.
La reforma legal impulsada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que s’havia compromès a tirar-la endavant, va tenir la majoria parlamentària i va situar Espanya entre un dels països capdavanters en matèria d’igualtats darrere dels Països Baixos i Bèlgica i el Canadà. La legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe va equiparar també el dret amb el matrimoni heterosexual a l’hora d’optar a l’adopció. “No hi va haver una gran pressió del col·lectiu perquè ho vèiem del tot impossible i quan es va aprovar no ens ho crèiem”, recorda l’activista del col·lectiu LGTBI d’una lluita que va agafar molts de sorpresa i que es va protagonitzar sobretot a través de l’activista i polític socialista Pedro Zorollo. La seva figura es va convertir en la icona del moviment LGTBI defensant activament el dret al matrimoni i l’adopció per a les parelles homosexuals. “Vaig córrer a casar-me per si canviava res amb el recurs que hi va presentar el PP”, explica Pallàs, convençuda que com ella moltes parelles van fer ús d’aquell dret com a “posició política” i perquè era l’única protecció social que tenien, sobretot quan van decidir formar una família i ser mare biològica d’un fill, avui adolescent.
La professora i investigadora d’antropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona Bruna Álvarez, membre del grup de recerca AFIN, reconeix l’avenç legal que han suposat per al col·lectiu les lleis que els ha permès formalitzar parelles i famílies. Això no vol dir que la societat accepti aquest model amb la mateixa “normalitat” que l’heterosexual, explica Álvarez, que creu que les parelles de lesbianes o gais encara viuen en “prevenció” per no exposar-se per por de ser discriminades. “S’exigeix activisme però per a moltes persones és complicat perquè s’estan posant en risc”, defensa d’unes situacions “quotidianes” que poden derivar en insults i agressions. La investigadora, que ha centrat part de la recerca a estudis sobre diversitat familiar, explica que en l’àmbit educatiu van comprovar si a les escoles es reproduïa el percentatge estimat que el 10% de la població forma part del col·lectiu LGTBI. “Si als claustres de mestres no s’aixecava la mà, es considerava que no era una escola segura per als infants que podrien ser dels homosexuals”, apunta Álvarez d’unes discriminacions que al seu parer s’agreugen per aquelles parelles del mateix sexe que decideixen tenir fills. En aquest sentit recorda que fins al 2016 la llei de reproducció assistida no va incloure a la xarxa pública els tractaments per a dones soles o les parelles de lesbianes. Álvarez alerta de la dificultat d’avançar cap a una societat inclusiva amb debats públics “encesos” com ara els de la gestació per substitució, en què el to “agressiu” impedeix tenir en compte com els infants i adolescents que viuen a Catalunya nascuts d’aquesta manera es poden sentir violentats. En l’àmbit de la salut, insisteix que caldrien canvis en les polítiques públiques d’educació sexual per tenir una visió més enllà de l’heterosexualitat. “Es dona per fet que les dones tenen relacions amb homes i que han de prendre anticonceptius”, lamenta Álvarez d’uns programes que ensenyen a les aules com s’han de posar els preservatius externs quan hi ha moltes adolescents que no tenen relacions amb homes i s’hauria de fer prevenció sobre infeccions de transmissió sexual explicant també els preservatius interns. Al seu parer no s’està plantejant la diversitat de les noves generacions que es declaren obertament bisexuals o amb infàncies i adolescències trans que pateixen discriminacions. Aquesta realitat conviu amb discursos reaccionaris que reafirmen la masculinitat amb missatges homòfobs. “La diferència, respecte a fa 30 anys, és que hi ha uns drets reconeguts però que s’han de lluitar cada dia”, conclou davant el repte ingent del reconeixement de la diversitat en una societat heteropatriarcal.
El nombre de matrimonis entre homes i dones del mateix sexe la darrera dècada s’ha mantingut estable. Segons les darreres dades de l’Idescat, el 2023 es van casar 1.052 persones, més dones entre elles que homes del mateix sexe. La gran majoria dels casaments igualitaris s’han registrat a ciutats i els municipis més poblats de les comarques barcelonines. El que es coneix com a “sexili”, l’exili forçat per l’orientació o opció sexual, encara s’evidencia dues dècades després; els pobles i l’entorn rural poden ser un territori hostil per a moltes persones LGTBI i s’hi registren menys casaments.
En alerta, més que mai
La principal reivindicació de l’orgull durant els actes que s’han fet al juny ha servit per alertar de la recessió de drets i l’increment de les conductes homòfobes, amb un increment de les denúncies per agressions i discriminacions, que no paren de créixer. L’Observatori contra l’LGTBI-fòbia és l’associació que des del 2008 dona suport a les víctimes per lluitar contra els discursos d’odi. El seu president i portaveu del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, Eugeni Rodríguez, adverteix que són moments de no “tornar enrere” davant un context internacional en què la pujada de l’extrema dreta, a molts països, és una amenaça constant per suprimir drets que “ha costat molt d’aconseguir”. Dues dècades, des del col·lectiu reconeixen que queda molt camí per recórrer. “Una cosa és casar-se i l’altra, que t’atreveixis a dir-ho a la feina”, apunta Rodríguez d’unes situacions silenciades que es poden traslladar a l’àmbit familiar, en què “queden molts tabús” i s’ha de defensar tot el que s’ha guanyat. De la fita històrica, l’activista del moviment gai recorda el debat “tens” entre els qui aplaudien i rebutjaven els matrimonis entre iguals. “Amb el recurs d’inconstitucionalitat del PP, vam patir i van ser anys de molta inseguretat.”
El col·lectiu LGTBI continua lluitant perquè es desplegui una llei trans que es va aprovar fa dos anys. A Catalunya, en espera que es tramiti la llei trans catalana, s’ha modificat la Llei 11/2014, que garanteix els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals, per endurir el règim sancionador amb multes més severes en matèria antidiscriminatòria. Aquesta era una de les reivindicacions històriques, que inclou com a infracció “molt greu” el fet de “difondre discursos, per mitjà de les xarxes socials, que provoquin conductes” LGTBI-fòbiques, així com assetjar persones per la seva orientació o identitat sexual o expressió de gènere. En l’àmbit legislatiu, el col·lectiu ha pressionat per guanyar drets en l’àmbit laboral, en què les empreses estan obligades a fer plans d’igualtat i tenir protocols per actuar en cas d’assetjament.
Fer pedagogia i activisme
La presidenta de l’FLG- Associació de Famílies LGTBI, Carla Álvarez, assegura que encara s’està lluny d’una “normalització real”, i prova d’això és que continuen rebent moltes famílies que tenen dubtes sobre les mesures legals que tenen les parelles de fet i els matrimonis. “Ara sembla que és més fàcil ser una persona LGTBI que fa uns anys però en l’àmbit legal s’ha de picar molta pedra”, defensa Álvarez, al capdavant de l’entitat que representa més de 400 famílies. Un dels seus objectius és donar visibilitat i promoure la formació sexoafectiva a les escoles. Lamenten que el programa Coeduca’t, als centres de primària i secundària, hagi quedat a mitges i no tingui els recursos suficients a les escoles, on les famílies han d’arribar “empoderades” i trobar espais on les criatures tinguin on conviure i visualitzar-se entre iguals. “Ens hem d’involucrar i fer activisme per no perdre els drets aconseguits”, diu la presidenta en un moment en què “no s’ha de donar res per fet”.
