Els sentinelles dels cetacis

La presència de ceta­cis a les cos­tes giro­ni­nes, i per extensió a la Medi­terrània, és freqüent. Durant els mesos de con­fi­na­ment i la para­lit­zació de l’acti­vi­tat humana, aquests, com ara dofins o tau­rons, han estat vis­tos molt a prop de la costa. La rea­li­tat, però, és que els ceta­cis al Medi­ter­rani són una pode­rosa rea­li­tat, for­men part de la fauna i del pai­satge. Això, però, no treu que s’aixe­quin veus que recla­men una més gran cons­ci­en­ci­ació de la neces­si­tat de pro­te­gir i cui­dar els eco­sis­te­mes marins. Els ceta­cis, des del gran ror­qual comú, el cat­xa­lot o el dofí mular, estan sot­me­sos a la pressió de les acti­vi­tats huma­nes i a la con­ta­mi­nació de les aigües, com ara per microplàstics, un autèntic mal­son per a aquests ani­mals i altres, en fil­trar-se dins de la cadena d’ali­men­tació.

Amb més de mil hores de nave­gació i unes 8.000 milles recor­re­gu­des amb el veler Actium III, l’enti­tat Noa18­nu­sos s’ha pro­po­sat des de la seva base al Port Marina Palamós con­tri­buir a obser­var i regis­trar dife­rents espècies de fauna marina, espe­ci­al­ment els ceta­cis. La zona esco­llida és el canyó de la Fonera, entre Palamós i Begur, espe­ci­al­ment cone­gut pel fet de ser un dels grans cala­dors de la gamba.

Albert González i Lluís Salichs, dos dels mem­bres de l’enti­tat, expli­quen que les dades apor­ta­des per l’asso­ci­ació pel que fa a la presència de ceta­cis dins l’àrea d’estudi les pre­nen per obser­vació directa des d’embar­cació els com­po­nents de l’enti­tat i per­so­nes col·labo­ra­do­res, amb docu­men­tació fotogràfica de cadas­cuna d’elles. Així, en cada sor­tida a mar i en cada obser­vació de cetaci, es recu­llen gran diver­si­tat de dades a par­tir d’unes fit­xes. Unes obser­va­ci­ons en les que cal seguir una nor­ma­tiva esta­tal i, a més, comp­tar amb una auto­rit­zació per acos­tar-se als ani­mals.

Un dels pro­jec­tes és ela­bo­rar un catàleg de fotoi­den­ti­fi­cació de les espècies de dofí mular (Tur­si­ops trun­ca­tus) i cap d’olla gris (Gram­pus gri­seus). Les espècies que s’han obser­vat són el ror­qual comú, el cap d’olla gris i el negre –aquest és menys freqüent–, el dofí rat­llat, que és més d’espais oberts, i el cat­xa­lot, també força difícil de veure, entre altres.

El canyó de la Fonera

El punt d’estudi i obser­vació és el canyó de la Fonera, també cone­gut com de Palamós. Es tracta d’un con­gost sub­aquàtic que forma una vall i que avança mar endins al llarg de 50 km i 2 km de pro­fun­di­tat. El seu relleu és molt abrupte, i les pro­fun­di­tats més grans són gai­rebé a a unes sis milles de la línia de la costa; el ves­sant nord, en canvi, que és on es prac­tica la pesca d’arros­se­ga­ment de manera habi­tual, té un relleu més sua­vit­zat en com­pa­ració amb el ves­sant sud. Aquesta és una zona molt rica. Per exem­ple, un equip científic va des­co­brir el 2016 unes comu­ni­tats de coralls pro­funds, un eco­sis­tema marí molt vul­ne­ra­ble a l’acti­vi­tat humana, espe­ci­al­ment a la pesca d’arros­se­ga­ment que es prac­tica a la zona.

Des d’aquest labo­ra­tori natu­ral, l’equip de Noa18­nu­sos, for­mat per afi­ci­o­nats, biòlegs, natu­ra­lis­tes i ambi­en­ta­lis­tes, vol també donar a conèixer els ceta­cis i la seva pro­blemàtica. “A la Medi­terrània els grans ceta­cis no s’enfron­ten al pro­blema de la cacera, però sí que es veuen afec­tats per pro­blemàtiques impor­tants, com ara la con­ta­mi­nació, sigui per la presència de pes­ti­ci­des o de plàstics”, explica Albert González.

Una de les imat­ges més pode­ro­ses, segons aquests obser­va­dors de ceta­cis, és veure el gran ror­qual comú o el cat­xa­lot, si bé aquest dar­rer és més difícil d’obser­var. El pri­mer escull és que de les aigües més càlides per a la repro­ducció i per a l’ali­men­tació es tras­llada a les més fre­des, en el marc de les seves migra­ci­ons. “La difi­cul­tat és que només els podem obser­var durant els breus moments que són a la superfície. Això implica llar­gues jor­na­des de vigilància”, explica González.