La “ciència amable” amb què les dones s’il·lustren

No és la flor que més destaca de les parets del Museu d’Història de Girona, cadascuna d’un fons cromàtic empeltat adequadament amb la il·lustradora botànica que reivindica, i que a la carta de colors editada com a catàleg expositiu de la mostra Elles il·lustren botànica , és d’una paleta tan llaminera que no sabries quina tonalitat escollir per a una paret insípida i aclivellada que reclama, a crits, una pintada primaveral.

Hi ha, per exemple, el violeta rosat empal·lidit amb el qual l’anglesa Sarah Anne Drake (1803-1857) va traslladar sobre el paper un món d’orquídies exquisides; litografies que signava amb l’educat i senzill –tal com corresponia a una senyoreta de principis del segle XIX– Miss Drake. Era la institutriu de Sarah, la filla del botànic londinenc John Lindley, que es va fixar amb les habilitats artístiques de Drake, formada en pintura a París, i li va demanar que dibuixés alguns dels exemplars catalogats que li enviaven del Brasil, Guinea, Austràlia i la Xina. El prestigiós naturalista, per reconèixer els mèrits de la institutriu il·lustradora, va anomenar Drakaea un gènere d’orquídies d’Austràlia occidental. Un homenatge merescut i bonic. Com ho és l’exercici preciosista d’eternitzar en forma d’aquarel·les, pintures al tremp o dibuixos a tinta, la bellesa de la flora; el seu caràcter efímer rebla l’atractiu encantador de la natura. De l’estela d’orquídies que va deixar per a la posteritat la senyoreta Drake, la carrera de la qual es va acabar als 44 anys per fer-se càrrec dels pares, hi ha la més important: la seva pupil·la, Sarah Lindley Crease (1826-1922), també es va dedicar a la il·lustració i pintura botànica a Vancouver, al Canadà, on va traslladar-se amb el marit, que era advocat.

Un altre violeta, més excessiu, pel camí de convertir-se en morat, s’identifica en els collages, que són filigranes esclatant sobre un fons de tinta negra en paper, de l’anglesa Mary Delany (1700-1788). Va excel·lir en el que es coneix com a Flora delanica. Mary Delany componia les flors no a partir d’un herbari sinó amb trossets de paper de seda, i les acoloria, subtilment, a mà amb l’aquarel·la. Enganxava els diminuts papers retallats amb clara d’ou, farina i aigua. Un jardí de paper que la seva floricultora compon com l’artista un mosaic, com si fos un trencadís gaudinià. Mary Delany tenia cura d’incloure la data i el lloc de la creació, a més de la classificació i descripció botànica, que confereixen a les peces un valor científic afegit. Delany va inspirar altres dones que van aplicar-se en l’art del collage floral no només com un entreteniment, sinó també com una manera d’instruir-se en la botànica.

L’ensenyament, la faceta d’il·lustradora educadora, en el cas de pioneres en el dibuix botànic com Sarah Anne Drake i Mary Delany, no és menor en una scientia amabilis tal com era considerat l’estudi de la botànica entre les dones. Una “ciència amable“ que no és només ornamental, l’acció de dibuixar la flor, representar la bellesa amb més o menys atreviment, detallisme i gràcia a través d’un pinzell o d’un carbonet, com quelcom per entretenir les dames mentre prenen el te. Significa saber-les mirar més enllà de l’estètica, definir-ne les parts, les seves funcions i les relacions de la natura amb la sanitat, i enllaça amb un dels sabers ancestrals –les herbes remeieres, sanadores que recol·lectaven les trementinaires– en què les dones no han demanat permís per ser-hi.

Hi ha un color que sorprèn, perquè és inesperat, i és el blau cian, el de la intensitat, el que deixa la tramuntana en el mar. I és el que la primera dona fotògrafa, Anna Atkins (1799-1871), va escollir com a marca personal per a les seves impressions d’algues, que d’aquesta manera convertia alhora en objecte artístic. Atkins ho aconseguia mitjançant les sals ferroses i l’exposició al sol de la tècnica de la cianotípia. Va ser la primera, fa gairebé 200 anys, a vincular la fotografia amb la botànica i la primera a publicar un àlbum il·lustrat. Mirades ara, algunes de les més de 8.000 plaques cianotípiques que es calcula que Atkins va realitzar, cal comprovar la data de l’autora per no pensar que som davant d’una obra contemporània, làmines que podríem emmarcar per embellir una paret actual, insípida i aclivellada.

Però és una altra flor de l’exposició la que ens captiva. No és a les parets sinó en una de les vitrines. En la descripció del nom vulgar hi figura “rosella”. Però ha perdut aquella vermellor fulgurant i ha quedat en un ocre oxidat, resultat d’un herbari excel·lentment conservat. El que un dia van ser fulles i tiges s’enreden com si fossin les serpents als cabells de Medusa o un laberint que Alícia ha de completar per arribar a la flor, a la rosella. Forma part de la carpeta de dibuixos botànics i herbari que Adelina Gispert Serradell (1920-2017) va realitzar a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (1900-1936), actualment Escola de la Dona-Francesca Bonnemaison. Captiva per la seva “vellesa”, per l’intent de no perdre el que un dia va ser. O perquè tinc un herbari amb una rosella collida en una passejada durant la pandèmia, en un marge, i que vaig intentar, sense èxit, dibuixar i acolorir amb llapis de fusta d’escolar. Sense tenir l’exuberància, la delicadesa, el detallisme, de les altres il·lustradores reivindicades en aquest projecte, que és un verger, fruit d’un treball d’investigació universitari, la rosella assecada de l’Adelina Gispert estableix lligams entre art i ciència, entre dones del passat i del present, i treu de l’oblit creacions i noms propis. I per esmenar l’error, es mereixerien aquesta pàgina i tota una sala sencera, com la precisió de delineant de Mercè Cartañà (1960) i els bolets de ceràmica hiperrealistes, un goig de tardor en ple mes de maig, de Josefina Vilajosana (1952).