Una noia

Els de Qua­derns Crema aca­ben de rega­lar-nos una obra mes­tra –des­co­berta tan sols fa dos anys– de la lite­ra­tura cen­tre-euro­pea del segle pas­sat. Es tracta d’un die­tari escrit per la Renia Spi­e­gel, una polo­nesa ado­les­cent, que al llarg d’una bar­reja de tex­tos i poe­mes va acon­se­guir plas­mar els sen­ti­ments alhora caòtics, inten­sos i força pers­picaços d’una noia que entre els 16 i els 18 anys vivia la mun­ta­nya russa emo­ci­o­nal d’un pri­mer amor amb una ener­gia i un opti­misme enve­ja­bles i que volia “arra­bas­sar-li [a la vida] la part més bona i sado­llar-se’n fins a per­dre l’alè”. És cert que, pre­vi­si­ble­ment, hi ha repe­ti­ci­ons i ver­sos tòpics, però també obser­va­ci­ons inci­si­ves i poe­mes ben ori­gi­nals. Sem­bla, doncs, que Proust tenia raó quan deia: “Més enda­vant es veuen les coses…en con­for­mi­tat amb la resta de la soci­e­tat, però l’ado­lescència és l’única època en què hem après alguna cosa.” La Renia, però, no va tenir temps d’apro­fi­tar-se del seu apre­nen­tatge ado­les­cent. Quan tenia 18 anys, va ser arren­cada de l’ama­ga­tall on vivia amb els pares de la seva pare­lla i la van matar al car­rer d’un tret al cap. Va ser el 30 de juliol de 1942, a la Polònia ocu­pada pels ale­manys, i ella era jueva (no se sap en quina fossa van llençar el cos). El seu cas és una mos­tra més que la con­clusió lògica de qual­se­vol vari­ant del racisme és l’assas­si­nat, també durant els últims anys, siguin les vícti­mes –sem­pre civils– afro­a­me­ri­cans (Min­ne­a­po­lis, Saint Louis, 2020); jueus (Pitts­burgh, 2018, Poway, 2019); afri­cans (Madrid, 2018), pales­tins (ter­ri­to­ris ocu­pats, 2018-20 pas­sim) i un llarg i trist etcètera.