Una mà d’hòsties

No fa gaire, l’Audiència de Bar­ce­lona va obrir judici oral con­tra qua­tre de les per­so­nes que van enviar alguns dels 8.906 mis­sat­ges amenaçadors a la Marta Tor­re­ci­llas, la fun­cionària que va ser bru­tal­ment agre­dida per la poli­cia quan l’1-O, a l’IES Pau Cla­ris; entre d’altres coses, un anti­a­va­lots amb pinta d’astro­nauta armat li van tòrcer tres dits. Després de ser atesa en una ambulància, la Marta va venir a Fort Pienc per votar, i en veure la seva mà embe­nada li vaig pre­gun­tar què havia pas­sat. Con­vençuda que tenia els dits tren­cats –li ho havien dit els sani­ta­ris– ho va comen­tar als mit­jans (i a mi) aquell dia; després, va resul­tar que només tenia un dit lesi­o­nat, cosa que, poc després, va acla­rir en un pro­grama de TV3. A l’ino­bli­da­ble Enric Millo li va fal­tar temps per qua­li­fi­car-la de men­ti­dera con­fessa i el web ultra­dretà Foro­Coc­hes va publi­car les seves dades per­so­nals, de manera que va començar a rebre l’allau d’ame­na­ces esmen­tada, una cam­pa­nya d’asset­ja­ment que encara con­ti­nua, fins al punt que la Marta està pen­sant seri­o­sa­ment d’aban­do­nar el país. L’única expli­cació pos­si­ble per a tant d’odi inin­ter­rom­put és que els defen­sors de la Pàtria con­si­de­ren que ella és una prova que la violència poli­cial de l’1-O era una invenció, tal com volen creure, alhora que saben per­fec­ta­ment que era ben real. O sigui, patei­xen d’una dis­sonància cog­ni­tiva colos­sal, la mateixa dis­sonància que va ins­pi­rar l’Enric Millo a par­lar d’una cone­guda marca de líquid ren­ta­vai­xe­lles com si fos una arma ofen­siva, durant un dels judi­cis més ima­gi­na­tius de la història recent d’Europa.