Una mateixa lluita

Has sal­tat per un peu quan la colla ha triat aquell res­tau­rant que fa uns cala­mars a la romana que són com un retaule: t’hi age­no­lla­ries al davant. De camí, ja hi pen­ses i, només d’entrar a la sala, en veus un plat des­bor­dant a la taula dels comen­sals que ja men­gen. Quin reves­ti­ment, quina dau­ra­dura! Per poc no els llan­ces una flo­reta. T’asseus sense dei­xar de mirar-los: ai, si vinc! Els com­panys de taula repas­sen la carta, bar­ri­nen, dub­ten, bal­bu­ci­ten... Tan clar que ho tens tu! Un bon plat de cala­mars a la romana i, de segon, t’ati­paràs amb qual­se­vol cosa que s’hi adi­gui i que sigui con­sis­tent. Què? Ah, sí, per a mi també una cer­vesa, però deixi’s estar del beure, home de Déu, pren­gui nota dels plats, que aquells que han arri­bat ara segur que també dema­na­ran cala­mars a la romana... I de cop, pata­pam, salta la pre­gunta fatídica al teu cos­tat: —“Què fem? Un pri­mer per com­par­tir i després que cadascú demani?” La pre­gunta t’agafa com sem­pre: des­pre­vin­gut i sense un revòlver a mà. A veure... Per com­par­tir, dius? Per com­par­tir què? Si vols com­par­tir, per Júpiter, apunta’t al poli­a­mor, però demana el teu plat i deixa que jo em cen­tri en el meu! O és que també vols com­par­tir glo­pets de cer­vesa, de ver­mut, de Vichy, de Coca-cola? Com­par­tir! No vull com­par­tir els meus cala­mars a la romana! En vull la mun­ta­nyeta sen­cera, vull posar-me’ls d’anell, un a cada dit, si m’agafa per aquí...! Són coses que només pen­ses, és clar, perquè, defi­ni­ti­va­ment, s’ha ins­tau­rat la moda dels àpats man­co­mu­nats. Ser titu­lar del teu plat està mal vist. Has de fer com les tites al galli­ner: com­par­tir-ho tot. Qui no com­par­teix és un indi­vi­du­a­lista. I bé, doncs, a com­par­tir toquen: avui serà una nava­lla amb l’all que no supor­tes, una cro­queta amb curry, dues cloïsses molt mari­ne­res, la mei­tat d’una car­xofa amb esca­betx, allò de la Cíntia que porta romesco picant... Cíntia, m’acos­tes un cala­mar, que els tas­taré? Ara plo­ra­ries...

Quina nit que pas­saràs, i quina indi­gestió pel bar­rig-bar­reig de sal­ses, espècies i con­di­ments! Infeliç. Encara no saps que quan, des­vet­llat, posis el 3/24 et pujarà un rot encara més agre: aquell amfe­tamínic, apre­nent de Gandhi, que riu i riu et pro­po­sarà un altre no sé què de llui­tes com­par­ti­des. Au, més revo­lu­ci­ons amb ingre­di­ents antagònics i de mal pair...