Què va passar a les residències?

Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal (AI) recull el tes­ti­moni: “M’he sen­tit aban­do­nada i dece­buda i no puc enten­dre com és que s’ha produït una mas­sa­cre tan immensa i que no s’han pres mesu­res per fer justícia i perquè no es torni a repe­tir.” Ho diu la filla d’una de les vícti­mes de les residències madri­le­nyes durant la pri­mera onada de la covid i, com ella, n’hi ha mol­tes més arreu que com­par­tei­xen sen­ti­ment i indig­nació, ja que els anci­ans morts als cen­tres en aquells dies sumen 35.000. I no, tres anys després de l’inici de la pandèmia no s’ha fet justícia ni s’han deter­mi­nat les cir­cumstàncies de les defun­ci­ons, segons un con­tun­dent informe pre­sen­tat per l’enti­tat esmen­tada. Al con­trari, les ins­ti­tu­ci­ons han ten­dit a girar full i arxi­var casos. AI denun­cia que ni el govern esta­tal ni cap dels autonòmics, ni el Congrés, ni la Fis­ca­lia Gene­ral de l’Estat, ni la Defen­so­ria del Poble, ni el Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial, han fet els seus deu­res, que són acti­var una inves­ti­gació a fons, aten­dre les famílies i com­pro­me­tre’s en la repa­ració dels drets vio­lats de les per­so­nes afec­ta­des: a la vida, a la salut, a la no-dis­cri­mi­nació, a la pri­va­ci­tat i a una mort digna. És impor­tant que es cone­gui la veri­tat, que s’esbrini, per exem­ple, la relació entre l’ele­vat nom­bre de morts i els pro­to­cols seguits a Madrid, a Cata­lu­nya, a Cas­te­lla i Lleó que van excloure de l’assistència sanitària els més grans pel fet de viure en una residència, o si es patien dis­ca­pa­ci­tats o pato­lo­gies greus. No es pot girar full sense justícia i sense justícia –i els can­vis neces­sa­ris– tard o d’hora els fets es repe­tei­xen.