L’extrema dreta són ells

El falangisme és consubstancial al nacionalisme espanyol, l’arrel de la seva formulació política. Sense anar més lluny en termes històrics, els autoanomenats “nacionals” van guanyar una Guerra Civil basada en l’exaltació imperial espanyola que, a més, va ser encapçalada políticament per un partit inequívocament feixista com la Falange. Això, sumat a l’ajuda dels nazis alemanys i la Itàlia feixista, va desembocar en una dictadura de partit únic de quatre dècades... En fi, tot plegat fa que no hi hagi manera de democratitzar ni la unitat d’Espanya ni el todo por la patria.

A això, s’hi ha d’afegir l’“A por ellos” de les estructures de l’Estat espanyol i la repressió indiscriminada contra l’aspiració de la societat catalana de decidir el seu futur a les urnes. I, per si fos poc, cal sumar-hi la irrupció d’un partit neofalangista com Vox, el producte més reeixit de la llarga constel·lació de l’extrema dreta espanyola que tantes morts violentes ha causat, especialment a mans d’organitzacions parapolicials que inclouen el terrorisme d’estat. A hores d’ara hi ha poca gent que dubti –ni enquesta que digui el contrari– que el pròxim govern espanyol serà una coalició entre la dreta extrema de Feijóo o la més extrema d’Ayuso i l’extrema dreta oficial de Santiago Abascal. En definitiva, el nacionalisme espanyol sempre ha estat molt lluny de la democràcia.

Per això és tan paradoxal que, darrerament, les acusacions de contaminació ultra hagin sorgit dintre l’independentisme català i entre sectors que fins fa poc compartien les mateixes aspiracions i la samarreta anual de l’ANC. El fenomen és tan espectacular que semblaria orquestrat des d’alguna claveguera de Madrid si no fos impossible tanta creativitat des de la mentalitat policial espanyola. L’objectiu d’aconseguir que la contaminació ultra passi del nacionalisme espanyol al catalanisme és tan quimèric que només pot ser un gol en pròpia porta d’un jugador mediocre... O comprat per l’adversari.