Quan més ho necessites

Tothom té, o hauria de tenir, aquells dos o tres telèfons a què recórrer quan s’està molt desesperat o aquella porta a què trucar en cas d’emergència. Quan dic tothom, vull dir com a mínim la bona gent, la que en alguna ocasió juga el paper contrari i són ells el número en què la gent pensa o la porta que algú pot aporrinar quan té una necessitat. Saber que no estem sols ens permet anar per la vida amb el pas més ferm i, per sota d’aquest, una xarxa de salvament invisible. Més enllà d’aquelles primeres persones que ens venen al cap quan tenim un ensurt o quan passem un mal dia, però, hi ha un altre grup humà que és igual de fonamental però que no som capaços de posar-los nom i cara: són les persones que no coneixem però que no dubten a aturar el seu món si veuen la necessitat de donar un cop de mà a algú, fins i tot algú amb qui mai abans s’havien creuat. Serveixi aquest article d’homenatge a aquelles persones que duen a l’ADN el compromís per ajudar els altres i per fer-ho de manera desinteressada. En un món cada cop més antipàtic, és un consol saber que els carrers acullen gent meravellosa que ens passa desapercebuda, cares i més cares que no ens diuen res interessant, fins que arriba el moment que els necessitem. La vida és molt més gratificant quan ens cuidem i ens protegim els uns als altres. Per això serveixin aquestes ratlles per lloar els homes i les dones a qui no els representa cap esforç ajudar de forma altruista els altres. I serveixin també per personalitzar-los a tots ells en la figura de l’Eva, la treballadora de la farmàcia que va abandonar l’atenció a la resta de clients i em va rescatar quan la tensió em va jugar una mala passada, sense abandonar-me fins a tenir molt clar que tot estava sota control. Si em llegeixes, digue-li al company que li vas robar la beguda amb cafeïna que prometo tornar-l’hi.