Els set anys de Sánchez

Ha fet set anys que Pedro Sánchez, després d’una moció de censura contra Mariano Rajoy, és a La Moncloa. En aquests set anys ha passat de tot –unes eleccions a Espanya, a Catalunya, a Europa, municipals, una pandèmia, el 155, la sentència del procés, una apagada elèctrica, guerres exteriors...– i Sánchez continua com a president del govern. És dels darrers socialistes que queden a Europa. Les darreres enquestes encara el situen com el polític més valorat, tot i que el decapiten davant d’un pacte entre el PP i Vox i la davallada del seu soci Podem en unes hipotètiques eleccions avançades. Aquest és el motiu principal pel qual Pedro Sánchez, davant la possibilitat real d’haver de deixar La Moncloa, no avançarà eleccions com equivocadament va fer Pere Aragonès a Catalunya. Els perills judicials a l’entorn de Sánchez també faran que no avanci eleccions. Sánchez, intacte després de set anys al govern. Com intacte Carles Puigdemont, primer eurodiputat i ara diputat al Parlament des de l’exili de Bèlgica. Amb les diferències corresponents, són els dos personatges polítics que han superat més entrebancs en els darrers anys.

Sánchez continua al peu del canó i és ben cert que Espanya viu uns moments de tensió política i judicial. Tot queda apaivagat per una certa bonança econòmica reflectida en els bons indicadors del turisme i en les darreres positives xifres de l’atur. Aquest fet frena la tensió que, un cop més, el PP voldrà demostrar que existeix aquesta setmana a Madrid.

El Partit Popular ha agafat de cap d’esquila Pedro Sánchez. Fins ara no ha aconseguit que tiri la tovallola. Sánchez es manté valorat per una àmplia majoria tot i que encara no es pot utilitzar el català a les institucions europees, sense que s’hagi aplicat del tot l’amnistia i havent fet una representació del “cafè per a tothom” en la darrera cimera de presidents autonòmics a Barcelona. Set anys i segueix, per moltes manifestacions i soroll que faci el PP.